Normalitzar la repressió

Sovint, vist des de l’òptica dels qui han viscut sempre en ‘democràcia’, se’ns demana com el franquisme va poder sobreviure tant de temps exercint una repressió tan dura i un control social tan extrem. I als qui el vam viure, ni que en fossin les acaballes, ens costa fer entendre com de poderós és aquest control social que acaba fent normal allò que hauria de ser extraordinari. Molta gent, primer atemorida, després resignada i finalment acomodada, va acabant creient-se que la llibertat d’expressió, la pluralitat ideològica o unes eleccions amb garanties eren aspectes dels que es podia prescindir a canvi del primer 600, la platja els diumenges o el pollastre a l’ast amb ‘xampany’. I en prescindeixes fins que ho normalitzes i ja no t’adones de la mida de la gàbia, de “l’estaca on estem tots lligats”.

Ara, d’això, en diem relat, marc mental, però el procés és el mateix. Ho veiem cada dia a la premsa del règim. Caldrà mantenir-se atents per no normalitzar que hi hagi presos polítics per “haver incomplert la llei”, gent amenaçada amb multes astronòmiques per defensar una posició ideològica, presidents elegits democràticament –amb les regles de l’ocupant– als qui es vol impedir la investidura. Aquesta repressió vestida de normalitat legal.

I tot això, lamentablement, ho podem veure en el debat espuri de si cal investir Puigdemont o ser ‘realistes’. La restitució de la ‘normalitat’ prèvia a l’ocupació no hauria de ser motiu de debat si és que volem seguir avançant en la consolidació de la república. No investir Puigdemont, no restituir, és acceptar el 155, acceptar l’autonomisme submís i ploramiques. Plegar-se davant la força, assumir l’amenaça, interioritzar la por... això ens farà eixamplar la base? O potser mantenir-nos ‘tossudament alçats’ en la defensa de la voluntat popular?.

És evident que ens cal afegir com més gent millor a l’anhel de construir un país millor, però ara per ara el perill més gran és que acabem normalitzant la repressió només perquè no és a cops de porra. Interioritzant el “ves que hi farem” podem acabar legitimant aquesta nova dictadura que no té cap escrúpol en obviar les seves pròpies lleis. La defensa de la llibertat passa, doncs, per retornar al 27 d’octubre, per defensar sense defallences la voluntat democràtica dels catalans.