El silenci dels sensibles

La gran Marta Rojals té sovint la gràcia de trobar la descripció perfecta per coses que semblen complicades. Quan fa poc va parlar del “silenci dels sensibles” vaig pensar: això es mereix ser titular!

Comentava, la Rojals, una realitat que, un cop païda la voràgine processista a casa nostra, es fa més evident dia a dia. I no és altra que l’immoral i vergonyós silenci sobre el que està passant a Catalunya per part d’una certa esquerra espanyola que sempre s’ha ventat de ser federal i fraterna. I no només l’espanyola. Hi ha també una pretesa esquerra nacional que ha excel·lit en el noble art de posar-se de perfil a l’hora de denunciar una repressió que, al menys en el fons, no dista gaire de la viscuda en els darrers anys del franquisme. Si ja ens encenem quan veiem com els partits republicans se les tenen per interessos partidistes, el silenci còmplice de tota aquesta tropa que s’estarrufa en defensa de mil i una causes ens demostra que la repressió ideològica d’un règim catalnofòbic no afecta gaire la seva sensibilitat.

Amb el PSC boquejant, la flama germanívola de colauistes i companyia no és res més que la versió amb pírcing del “mejor unidos” dels neofalangistes de C’s.

Que no ens vinguin amb sopars de duro, doncs. Nosaltres tenim gent a la presó i a l’exili per ser independentistes als que se’ls exigeix que renunciïn als seus ideals polítics per aspirar a la llibertat. L’esperit de la Santa Inquisició mai no s’ha superat a l’Espanya “una, grande y libre”. Una Espanya que, desacomplexada, t’etziba un “a por ellos” com a resposta política. Però els sensibles no diuen res.

Més enllà de consideracions morals i ètiques, tota aquesta ignomínia no fa més que demostrar-nos que l’entesa és impossible, que no hi ha punt de trobada viable, que la convivència en peu d’igualtat és una quimera, una ingenuïtat.

El llirialamanisme (Pau Vidal dixit) del que sovint se’ns acusa no pot amagar el fet que aquesta Espanya no admet altra argument que la confrontació. Haurem d’estar preparats per a una dura batalla si volem guanyar-nos la llibertat que ens pertoca. Una confrontació per a la que, desenganyem-nos, no tindrem aliats Cinca enllà.

Premonitòriament, els estendards que penjaven dels murs d’un castell de Cardona assetjat per les tropes de Felip V deixaven clar el nostre repte nacional: “serem lliures o morirem”.