L'efecte Puigdemont

La presentació, dilluns, de la Crida Nacional per la República ha estat un terratrèmol polític que, per molt anunciat que fos, ha sacsejat les estructures partidistes que ens martiritzen. Som molts, cada cop més, els que hem defensat sempre que les independències només es poden guanyar des de la més estricta unitat. 

Que la Crida ha remogut les tripes dels principals partits que es disputen el tron so- biranista ho demostra l’artilleria que s’ha llençat contra la proposta des de totes bandes: que si és la refundació de CDC; que si, en l’enèssima actualització de la fórmula màgica, es demostra que separats sumem més; que si el passar displicent de les direccions dels partits... 

Hi ha una tendència generalitzada a analitzar els canvis estructurals que el sistema de partits està patint -o resistint-se a patir- en clau personalista, en clau antiga, en clau de partit i lideatge. Són els que vaticinen el tsunami sota la premisa de “l’efecte Puigdemont” sense adonar-se que, de fet, és la mateixa anàlisi que els que, a Madrid, creuen que tot el moviment cauria si n’escapçaven els lideratges. 

Els partits, sobretot, no s’han adonat encara del canvi pround del model polític que vam heretar -sisplau per força- de la falsa transició. Viuen, malgrat tots els esgarips, segrestats en el model paternalista del 78. Però la gent, el ‘poble’ que tothom reclama, ja fa temps que va entendre que els canvis profunds que s’han produït han estat impulsats des de baix, des de l’empoderament dels ciutadans, amb la política afegint-s’hi arrossegant els peus, en paraules d’un ínclit processista. 

L’efecte Puigdemont, al meu entendre, no existeix en el sentit tradicional de lideratge carismàtic amb fervents seguidors, sinó que la intel·ligència política del MHP ha estat precisament adonar-se d’aquests canvis essencials. La república de ciutadans lliures ha arribat abans que les estructures d’estat que li’n donaran forma. 

És en aquest sentit, doncs, que jo entenc la Crida Nacional: l’evolució republicana i directament política de la força ciutadana que ANC i Òmnium han anat acumulant. Hi ha la consicència que l’activisme estricte ha tocat sostre -d’aquí potser aquest cert desencís- i que, ara ja irrenunciablement, ens calen eines polítiques per construir definitivament la República. Amb els partits, si volen. O sense.