20 de setembre 2018

Feixistes

La densa calma de l’estiu es presta a lectures pausades, lectures llargues i denses que el neguit diari de la resta de l’any no permeten. Aquest estiu que ara boqueja he reprès una lectura que m’ha colpit intensament. Parlo de les “Cartes a Màrius Torres” de Joan Sales. Un llibre epistolar que comença d’una manera ben innocent: el febrer del 1936, un jove poeta inèdit comença a cartejar-se amb una noia tuberculosa per fer-li passar l’estona al sanatori on viu reclosa. Poc es pensaven, tots dos, els moments tràgicament històrics que viurien en els següents 5 anys. Les cartes a Màrius Torres, un poeta també incipient i també malalt al sanatori d’on no sortiria, tenen la intensitat creativa i literària d’aquells moments on sí que tot era possible i gairebé tot estava per fer. Artísticament també. Però potser hi ha encara més cartes adreçades a Mercè Figueres on l’home, el patriota, hi aboca totes les seves angoixes; on hi relata la situació al front, el desànim i l’esperança, els temors i la ràbia, l’exili i el desconsol. 
Sales ens relata una història de la guerra civil que ens han amagat uns i altres. La història de la classe mitjana, comerciants, botiguers, empresaris, que va veure com de la defensa nacional es passava a una revolució que pocs volien. Una revolució en clau espanyola que va convertir una guerra de defensa nacional en una guerra civil entre espanyols. Una guerra que hagués pogut representar la llibertat definitiva del nostre país però on ens van empènyer a defensar una revolució impossible. I d’aquí al desastre. 
Sales, però, retrata com s’anava covant l’ou de la serp, com es normalitzava el feixisme. I és aquí on els paral·lelismes amb la nostra situació actual són feridors. 
La història ens hauria d’ensenyar que no hi ha feixistes inofensius, que no podem caure de nou en l’error de permetre que l’extrema dreta, Arrimadas i companyia, intoxiquin el debat amb mentides. No ens enganyem, si poguessin tornaríem a aparèixer als vorals de la carretera. El feixisme no duu mai res de bo malgrat que es vesteixin d’Armani i bramin democràcia. Que ho tinguin ben clar tots aquests vells votants socialistes que veuen en la filla del policia un Felipe reencarnat.
La batalla no serà, a partir d’ara, independència o submissió, sinó república o dictadura. Una tria fàcil.

Cap comentari: