05 d’octubre 2018

República i violència

Venim d’uns dies, encesos, que ens haurien de fer reflexionar a tots plegats. Uns dies en què hem tornat als carrers perquè, diuen, els carrers seran sempre nostres. Uns dies plens d’emocions i sentiment de poble. Uns dies que havien de ser d’unitat, de recosir, de recordar el camí que hem fet junts i d’encarar, plegats, el que ens falta. Uns dies que, tanmateix, ens han deixat el sabor agredolç d’unes imatges de violència que no ens hauríem hagut de permetre.
La independència, per molt que diguin, no la guanyarem amb desobediència i “pit i collons”, sinó amb intel·ligència i estratègia. I això ho havíem entès tots. La CUP, que se l’ha hagut d’embeinar a Berga, fins ara havia mantingut els seus elements més impacients en una tensa espera que havia permès les manifestacions més multitudinàries i pacífiques d’Europa. Però aprofitant el neguit de la gent, el desencís atiat des de molts mitjans de comunicació, n’hi ha hagut que han tornat als carrers amb l’ànim de fer la revolució enmig dels bona fe. Són grups minoritaris que parasiten el moviment sobiranista i que la seva prioritat és fer foc nou. Perquè al feixisme se’l combat, diuen. Per això van desbordar la pacífica i exemplar ocupació de la plaça Sant Jaume per buscar l’enfrontament amb els Mossos. Sempre, sempre contra el poder, cantaven aquells. És evident que d’algunes imatges de violència policial caldrà trure’n responsabilitats. No debades el Mossos van bastir-se amb massa elements provinents de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional. Però també és clar que en centenars de concentracions i manifestacions molt més grans, mai no ens ha calgut l’enfrontament. Si tothom, tant dissabte com dilluns, hagués seguit les instruccions dels convocants, res no hagués passat i als feixistes, que segur que se’ls ha de combatre, els haguéssim guanyat amb les imatges del seu ridícul. Ara el que tenim són les imatges que ells cercaven: un independentisme violent enfrontant-se fins i tot a la seva policia.
Ens caldrà molta més paciència per arribar a port. Com en un exèrcit de Pancho Villa, xerrem massa i fem poc; conspirem massa i confiem poc; disculpem massa i exigim poc. I ens queixem, sempre ens queixem.Apretem aquests partits que massa sovint ens deceven, però no tenim alternativa homologable fins a la victòria.

Cap comentari: