19 d’octubre 2018

I a nosaltres no ens fa vergonya?

El carrer està resignadament encès, darrerament. A la decepció per la república no consumada, cal afegir-hi la sensació que ens han derrotat. A hòsties, que és com Espanya acostuma a resoldre els problemes. Tots demanem, exigim, ni que sigui un punt de fermesa i de dignitat. Tots blasmem a desdir polítics i partits. La impossible unitat ens neguiteja mentre els qui haurien d’estar-hi treballant preparen les properes eleccions. Els partits –alguns més que altres, això sí–, ens han trolejat que diuen ara, i més feridora encara és la covardia dels líders –també alguns més que altres–. Quan la independència del nostre país es veu, a fora, més propera que mai, aquí ens flagel·lem amb l’enèsima baralla de pati d’escola, amb aquest derrotisme penitent tan nostre: no debades som una colònia sotmesa de fa 300 anys.
Tot plegat està desembocant en una nova pulsió antipolítica que, en el fons, segur que satisfà d’allò més el tal Llarena i els seus sequaços al Gobierno. Perquè si bé hem d’exigir una nova manera republicana de fer política, un nou contracte amb els electors basat en la honestedat i la veritat, també és cert que massa sovint els partits polítics no deixen de ser el reflex de la societat que els peixa. Fa uns dies el pare de Raül Romeva deia, en un aclamat discurs a Mas d’Enric, si no els feia vergonya als polítics del Parlament de fer vida normal mentre els seus companys són a la presó o a l’exili per fer el que ells haurien d’estar fent. I tenia raó. Però el que no va dir és quants de nosaltres estaríem disposats a patir presó o exili per mor de la llibertat del nostre poble.
És cert que ningú no va dir que seria fàcil, ni encara menys que hagués de ser tan difícil, però arribats a aquest punt de no retorn, hauríem de tenir l’honestedat de no exigir el que no estem disposats a oferir. Si algú es pensava que tot l’esforç que hauríem de fer fora passejar la Diagonal un cop l’any, anava errat. La llibertat és sempre cara. La nostra encara més.
I si dic això no és per afegir-me a qui pretén aturar-nos tot planyent els represaliats. La por no pot ser la força que ens derroti. Ells saben que només la nostra pròpia por ens pot vèncer. Per això amenacen, perquè saben que les victòries sempre comencen vencent-la, la por. El dia que deixem de ser un poble atemorit, haurem vençut definitivament.

Cap comentari: