La pastanaga

Com si fos, de nou, el famós dia de la marmota, ja tornem a tenir el poli bo a les dependències de la Moncloa. Bé, més ben dit, probablement la versió conciliadora del poli de sempre. Ara, un cop vençut el ‘mal’, tot serà buscar eufemismes al suport entusiasta que va donar al 155: que si desescalar, que si recosir (amb desinfectant o sense), que si normalitzar... Si no fes plorar faria gràcia: com si l’anormalitat fos de part nostra i, en canvi, hostiar votants fos la cosa més normal del món. Com si complir la voluntat popular majoritària sorgida de les urnes fos delictiu i, en canvi, empresonar el govern, forçar a l’exili la resta, dissoldre Govern i parlament fos la legalitat que cal imposar.

Tot plegat, però, pot quedar en un no res si no estem al cas. El cansament, la falsa sensació d’atzucac, la interessada idea que fins aquí hem arribat, tot això pot fer que ens tornin a plantar la pastanaga al davant i com a burros eterns tornem a estirar el carro de les misèries hispàniques. I la pastanaga, ja es va veure, serà nou finançament, ‘reconeixement’ nacional, fins i tot n’hi ha que proposen un nou estatut per tenir-nos uns anys més entretinguts a veure si ens passa la dèria. Una autonomia amb esteroides, vaja. 

Ells, els espanyols (dec quimtorranejar), no s’adonen del que ha passat en aquest país. I és que ens hem adonat que amb una república pròpia seríem més nets i nobles, cultes, rics, lliures, desvetllats i feliços com ja va dir el poeta. Ara ens plouran cants de sirena, ‘apoyarés’ a dojo, Martí Pol en la intimitat i fins i tot, si molt convé, aniran a comprar ‘capritxos’ a Amer. És la vella tàctica “que se consiga el empeño sin que se note el cuidado”. Ens volen dependents, súbdits, esclaus, cornuts i pagant el beure. 

Alerta, doncs, companys. Nosaltres tenim un mandat, sí, però sobretot ens empeny una il·lusió en un futur millor. I això és invencible si hi creiem amb fermesa, si no renunciem per un plat de llenties, si no oblidem qui és encara a la presó o exiliat a milers de quilòmetres de la família. 

Estic convençut que som conscients que hem arribat al punt de no retorn, al punt de no creure mai més en les bones paraules de qui et vol sotmès. Serà més o menys llarg, però la república arribarà de la mà de tots nosaltres, de la mà del poble, que és com arriben les repúbliques.