26 de maig 2012

La mentida i la por

Bona part de la distància creixent que separa el món de la política i el dels ciutadans que, sovint, la patim, és aquesta afició malaltissa que tenen ses senyories a endolcir-nos uns caramels que mai no veiem. La història de les conversions sobtades és llarga i plena d’episodis que tots recordem, massa sovint amb sorna. Des d’aquell ja llunyà “OTAN, de entrada NO” de Felipe Gonzàlez als més recents “Apoyaré el estatuto…” de Zapatero, n’hem vistes de tots colors i a totes les famílies, que en això sí que hi plana una unanimitat sense esquerdes. 
La mentida, el cinisme o la manca d’escrúpols a l’hora de posar els interessos propis per davant de l’ètica, de la justícia o de, simplement, la veritat, ha estat terreny comú en una democràcia que s’esquinça per unes costures fetes a base de control i d’impunitat. 
Fins ara, ens havíem limitat a veure com les falses promeses ens provaven de sorprendre a cada campanya electoral o en l’avorrit debat circular en què s’ha convertit la vida política oficial al nostre país. Unes promeses que ja donàvem per descomptades i de les quals la sopresa hagués estat precisament que algun dia es portessin a la pràctica. 
En les darreres setmanes, però, hem vist un tomb realment preocupant en l’elaboració de la mentida com a argument polític i és que ara la mentida ja no s’amaga rere promeses futures que amb benevolència podríem creure innocents, sinó que les falsedats s’usen estrictament per generar por, per evitar el triomf dels arguments a cop de burxar en la temença atàvica que els catalans, com a poble llargament sotmès, provem de superar. 
Així, si fa unes setmanes la lideresa nostrada de l’unionisme ens amenaçava des del Parlament que una Catalunya independent potser no cobraria les pensions, aquesta setmana s’hi ha afegit el nou PSC -l’altre unionisme cada cop més descarat-, en boca del seu primer secretari, afirmant que un estat català seria més pobre o que quedaria fora d’Europa. No caldria perdre el temps rebatent bestieses d’aquesta mida. Tothom sap que les pensions funcionen al dia i que, com en tot, els catalans paguem més del que rebem o sigui que, si de cas, serien els espanyols que ho tindrien malament per cobrar les pensions sense el nostre superàvit. Tothom sap també, de fa temps, que tots els estudis demostren que una Catalunya independent seria el quart estat d’Europa en nivell de benestar i que no hi ha cap motiu jurídic, a hores d’ara, per afirmar que no seríem automàticament un nou estat de la UE. Si tothom ho sap, quin sentit té mentir amb tanta evidència? Doncs és precisament perquè la darrera esperança dels qui ens volen eternament sotmesos a una Espanya que ens espolia sense miraments, és generar prou por perquè els catalans no acabem de fer el darrer pas. Una por que com que no es pot generar des d’arguments, necessita el cinisme i la demagògia per fer-se sentir. 
No compten, però, que precisament aquesta manca evident de solidesa en afirmacions tan bèsties com gratuïtes és el que ens demostra cada dia amb més claredat que ja no hi ha arguments que justifiquin la permanència a Espanya ni un minut més.
No compten, tampoc, amb què els catalans -com hem demostrat aquests darrers dies- ja no en tenim, de por. 
El futur és nostre. Només amb la por no ens el prendran.

Cap comentari: