22 de juny 2012

Més enllà del desconcert

Ara fa uns quinze anys, Toni Strubell escrivia “El cansament del catalanisme”, un dels llibres més interessants d’aquell moment però que, per mor d’aprofundir potser massa en la definició psicològica del catalanisme, va passar injustament desapercebut. Strubell hi retratava l’esperit amb què l’ambició nacional encarava aquells anys difícils de finals dels vuitanta i principis dels noranta. Van ser els anys del desencís davant la constatació que la transició només havia servit per diluir les nostres aspiracions nacionals i per desactivar en gran manera la tasca de reconstrucció nacional iniciada. Strubell, però, no es repetellava en la desil·lusió col·lectiva, sinó que descrivia amb precisió el cansament del país, un cansament entès com a fatiga, com a desgast de les pròpies forces i del propi convenciment. Un cansament que s’evidenciava en un abandonament lent però gradual de l’autoestima, que és la columna vertebral de qualsevol nació. Recordem-ho per valorar amb precisió el que hem fet: a finals dels vuitanta tot semblava dat i beneït, la independència una quimera, Espanya aparentment ens reia totes les gràcies mentre aquí esdeveníem els més moderns del món mundial. La tradició i la història eren rèmores del passat, espardenya i barretina, en un món cool de disseny cosmopolita.
Han passat els anys i la febre de modernitat s’ha apaivagat mentre la independència és ara en boca de tothom. De la quimera s’ha passat a la urgència. Tenim pressa, dèia poc abans de morir Heribert Barrera. I és cert, tenim molta pressa. Tanta, de pressa, que el neguit s’ha instal·lat entre l’independentisme. Una gran majoria de la societat, que ha anat covant en silenci el germen de la llibertat nacional, veu amb claredat que ara tenim els motius més nítids que mai, que l’oportunitat històrica és immillorable, que l’equilibri de forces entre Espanya i els Països Catalans ens és avui favorable, que la comprensió internacional és segura. I malgrat tot, sembla que res no es mogui del tot. I és aquest compàs de tensa espera el que duu al desconcert que avui veiem en molts dels catalans que no acaben d’entendre que no es facin passos més decidits. 
Hem d’entendre, tanmateix, que els canvis que s’han produït són profunds. Després de molts anys, hem superat l’etapa dels arguments i hem entrat, potser sense adonar-nos-en, en la de l’acció. Hem deixat el postulat i ja som al moment de la proposició. Hem exhaurit aquella beatífica situació d’anar convencent però sense la urgència del fer en què l’independentisme s’ha mogut les darreres dècades. Ara ja som prou els convençuts —tot i que sempre en mancaran— i el que cal és definir i executar amb intel·ligència el procés de secessió. Ara el carrer ja no és la punta de llança. Cal que hi sigui i amb més força i convicció que mai, però l’escaquer és ara a les institucions, als partits, al Parlament. I és aquest reenfoc els que ens fa veure borrosa l’acció de la societat civil. I d’aquí el desconcert de pensar un “i ara què” que no prevèiem tan aviat. 
Ens cal, doncs, mirar més enllà del desconcert. Assumir que el procés, encara que potser amb més silenci del que voldríem, ja ha començat. Ara ens cal, més que mai, seguir fent força des del carrer, units, i demostrar que rere hi ha tot un poble en moviment.