26 d’octubre 2012

Serà un plebiscit

La increïble velocitat amb què s’han anat produint els esdeveniments en aquell oasi català en què s’havia convertit el mapa polític català, ha agafat descol·locades la majoria de forces polítiques del país. Ara ens en fem creus de la bassa d’oli, de l’immobilisme, del control ferri que CiU i PSC havien imposat a les ànsies de canvi i de progrés, nacional i social, que molts ciutadans defensàvem des de la marginació dels mitjans i el memfotisme de molts dels nostres conciutadans. De cop i volta l’escenari s’ha girat com un mitjó. L’emancipació nacional, la construcció d’un estat propi, ha esdevingut el leitmotiv de la majoria de formacions polítiques que es presentaran a les properes eleccions al Parlament. Això no vol dir, però, que hagin entès el gir copernicà, el canvi de paradigma que s’ha produït al nostre país aquests darrers mesos. L’11 de setembre en fou l’afirmació rotunda, però el canvi en el marc mental de la majoria de catalans ja feia temps que s’havia experimentat. El moment precís del “prou” es fa difícil de precisar, però quan un poble es convenç que només pot seguir caminant cap a la llibertat, és molt difícil que se’n desdigui. Per això, ara, ni les mentides ni els cants de sirena ja no ens afecten: uns i altres ja han fet tard. Ja no volem marxar perquè ens insulten i ens maltracten, ja no volem deixar Espanya perquè ens espoliï econòmicament, ni perquè ens vulgui aixafar culturalment i lingüística. Volem marxar perquè hem decidit ser lliures i ho hem fet des del convenciment que som una gran nació amb unes ganes irrefrenables de construir un país que s’adigui a la nostra concepció del món, de l’economia, de la solidaritat i de la justícia. I com que ens en sentim capaços, ara més que mai, sabem que ningú no ens farà renunciar a la immensa il·lusió de bastir un estat que vetlli per les necessitats dels seus ciutadans.
Per això el president Mas ha plantejat aquestes eleccions –tot i callant-s’ho–, com un autèntic plebiscit. Els plebiscits són atípics, excepcionals, històrics, i no admeten mitges tintes. Un plebiscit és blanc o negre, un jugar-s’ho tot a una carta. Un plebiscit el perds o el guanyes, sense matisos, amb cruesa. Cal reconèixer, doncs, l’aposta agosarada de Mas, la seva valentia i un punt de generositat i d’assumpció del moment històric. Quan un mana, no acostuma a jugar-se-la. 
N’hi ha, però, que no es resignen a perdre el paper que ara representen al sainet nacional, per molt secundari que sigui, i prefereixen plantejar les seves propostes en clau, de fet, regionalista. Intentar a aquestes alçades desviar l’atenció de l’eix nacional els serà potser rendible electoralment però és una errada política que no els hauríem de perdonar. Ara és hora de grans consensos. Segurament no d’unitat, que en aquest país és més difícil que un castell de gamma extra, però sí d’entendre que necessitem aglutinar una immensa majoria sobiranista al Parlament que impulsi de manera decidida el procés de secessió. Entrebancar-lo amb excuses i amb aquella filera esprimatxada de “peròs” i ”tambés”, no fa sinó debilitar la possibilitat que precisament aquests “peròs” i “tambés” es puguin mai plantejar amb opcions realistes d’èxit. Proclamar-ho, a sobre, des d’un independentisme fet a mida ja és per prendre’n nota.

Cap comentari: