21 de gener 2012

Els mossos de Fraga

Ens els darrers dies s’han produït una sèrie d’esdeveniments que, malgrat el rebombori mediàtic provocat, no deixaven de ser, de fet, intranscendents en termes de rellevància real del fet en sí. Parlo, d’una banda, de la línia de protesta laboral encetada pels Mossos d’Esquadra que van decidir adreçar-se als ciutadans en castellà, i de l’altra de la mort de Manuel Fraga. Dues situacions que, més enllà de provocar una allau piuladora, més enllà de generar protestes i condols, han servit per demostrar-nos el grau de sotmetiment amb què la nostra societat ha acabat assumint els segles de dominació espanyola. 
Fa basarda constatar com la correcció política més infame campa a plaer entre els nostres polítics, periodistes i opinadors en general. Que TV3 –i aquesta és una altra de les xacres a fer-nos mirar–, que es fa dir “la nostra”, enceti el TN anunciant la mort del “fundador del PP” sense més consideracions, ratlla la ignomínia. Que el president Mas i tutti quanti no es cansin de lloar l’aposta democràtica de qui va ser mà dreta de Franco només fa que desprestigiar encara més la qualitat de la nostra democràcia. Més enllà de si convé o no abraonar-se sobre la biografia d’algú quan aquest mor, hi ha casos que no podem maquillar si volem conservar intacta l’equanimitat i el record històric recent. Perquè cal recordar amb tota claredat que Manuel Fraga va ser un feixista, responsable directe d’assassinats i copartícep de la repressió sagnant d’una dictadura militar que va tenir aquest país emmanillat durant 40 anys. Dir una altra cosa és mentir. Que aquí la por vagi propiciar un exercici d’oblit immoral i que una mal anomenada “transició modèlica” vagi permetre que els responsables de la dictadura sortissin impunes de les seves accions, no treu que en qualsevol democràcia formal el tal Fraga Iribarne hagués hagut d’acabar els seus dies a presó i no pas sent un “pare” de la Constitución. Llach ho va dir ben clar al seu moment: “que en la mort us persegueixin les nostres memòries” i també Raimon: “qui perd la memòria, perd la identitat”. El comiat multitudinari a un personatge que mai no es va penedir dels seus actes, el fet que encara fos president d’honor del PP, no fa sinó demostrar que la transició va ser una immensa enganyifa i que a Espanya el franquisme sociològic, aquest neofeixisme mal dissimulat, segueix tan viu que, si no som capaços d’independitzar-nos, ens farà finalment la pell.
Una mostra encara més dolorosa de la pervivència d’aquesta idea d’Espanya com a presó de pobles, com a ens superior del qual en som subsidiaris els qui no participem de les glòries immortals de la dominació castellana, ens l’han donada els sindicats espanyols a casa nostra amb el cas, lamentable però il·lustrador, de la protesta dels Mossos. Uns sindicats, tot sigui dit de pas, que s’han mostrat més preocupats per erosionar el govern català, per català, que per acceptar que el món ja no tornarà a ser un camí de roses on plouen les subvencions del govern de torn. Que els Mossos d’Esquadra pensin que negar-se a parlar català és la forma de pressionar el govern, només evidencia el regionalisme mental on viuen i, sobretot, l’error immens que va suposar acceptar policies i guàrdies civils en un cos que havia de ser estrictament nacional.  

Cap comentari: