16 de febrer 2012

La culpa no és del PP

Ja hi tornem a ser. Ja tornem a tenir pacte amb el Partido Popular. Aquest cop, ves per on, no ha estat al luxós Majèstic, amb càmeres, flaixos, abraçades i encaixades de mans sinó que, donades les característiques de l’acord, hauria d’haver estat en un motel de l’autovia de Castelldefels, amb aquella sordidesa de l’encontre clandestí. Un escenari del tot adient al proxenetisme polític que darrerament practica el PP a Catalunya de la mà de l’Alícia. I aquesta –deixeu-me fer la broma fàcil– sí que sembla viure al país de les meravelles. Ja sé que no és amor, que només és sexe, que amb l’entrecuix escaldat després de veure’s amb el “jefe” a CiU li convenia una repassada de baixos, però l’escena, per molt que ens la vulguin amorosir, és d’un patetisme desmoralitzador.
El perquè de la insistència de CiU a pactar amb l’espanyolisme més caspós es fa difícil d’entendre. Sobretot quan has tingut alternatives de país ben clares. ERC, desvergonyida com mai, li ha ensenyat la regatera amb una constància i una predisposició que rieu-vos-en de l’escot de la Pilar Rahola. Tot i amb això, CiU ha preferit apuntalar una Espanya decadent, abonar l’espoli que ens asfixia, cohabitar amb qui ens ha esporgat cada brot que hem provat de germinar. Com es pot pactar amb qui recollia signatures contra l’Estatut, amb qui vol fer amb la llengua el mateix que ha estat fent al País Valencià o a les Illes, amb qui no accepta que hàgim prohibit els toros, amb qui defensa l’Espanya imperial, amb qui es nega a retornar-nos els papers robats, amb qui... Només cal veure el punt d’humiliació que el PP sempre incorpora als seus acords: si a Sant Sadurní va ser obligar que la bandera espanyola onegés a l’ajuntament, aquest cop ha estat reclamar més diners per les víctimes del terrorisme. Voleu més desvergonyiment!
Però la culpa no és del PP. El feixisme espanyol sempre ha estat el mateix: feixisme i espanyol, una barreja demolidora, un reblar el clau amb doble cabota. Fa uns anys, en un pregó de Festa Major, el pregoner, destacat convergent, clamava amb la plaça plena que el PP era una malaltia que calia eradicar de casa nostra. Sembla que no li han fet gaire cas. I no és res personal, que quedi clar. És des d’una òptica nacional que el PP no hauria de tenir cabuda al nostre panorama polític. De la mateixa manera que l’UPF francesa o l’SPD alemany no es presenten a les eleccions espanyoles. Pura realitat nacional.
Se’m fa difícil preveure com s’ho faran ara els convergents sobiranistes, que n’hi ha i molts, per justificar no ja un pacte que ens ofèn nacionalment, sinó per argumentar per quina raó, ara que sembla clar que només ens queda el camí de la independència, no han optat per construir una majoria al Parlament que enceti el camí de la construcció nacional i que abandoni d’una vegada per totes un autonomisme estèril que només ens empobreix, ens limita i ens ofega. 
Convergència haurà de començar a entendre que el país també la necessita per bastir aquesta majoria social que ens ha de dur al procés de construcció d’un nou estat, però hauria de tenir present que no l’esperarem eternament ni caurem de nou a la trampa dels eufemismes buits de contingut. Ha arribat el moment de prendre partit. Catalunya o Espanya, és ben senzill. Qüestió de supervivència nacional.

Cap comentari: