El passat cap de setmana Convergència, que no CiU —i això no és un matís balder—, celebrava el seu darrer congrés on, per esglai d’Alícies i altres herbes hispanes, s’esplaiava amb fruïció a les tèrboles aigües del sobiranisme tot oferint-nos la terra promesa. A terminis, però, que això sí que ho tenen el convergents. L’aiguabarreig de metàfores marines va ser antològic i, entre barques, barquetes i algun “barco”, l’embolica que fa fort anava prenent cos. Deu ser que els que som de secà no acabem d’entendre amb exactitud això de la cosa marinera i, acostumats a l’axarreïment precís, ens costa de refiar-nos de la incertesa d’oratges, corrents i velams diversos.
No és que dubti de la bona fe nacional de la gran majoria de gent de CDC. El mateix regidor de cultura ens oferia dimarts, al mig del ple, una proclama independentista que ja voldrien molts i que sé sincera. Però és que això de la metàfora té sempre la giragonsa a punt i el sobiranisme d’avui, demà pot ser ser sobirans per decidir quedar-nos a Espanya. I, és clar, tot i ser ben legítim, no és ben bé el que els independentistes, més cartesians gramaticalment, entenem per sobirania. Nosaltres i, segons totes les enquestes, la majoria social que tant s’han afartat de reclamar i que, ara que hi és, els fa angúnia de reconèixer.
Per entendre’ns, quan parlem d’Estat propi parlem d’independència. I a un estat independent potser s’hi arriba amb la famosa barca, però no tinc tan clar que n’hi hagi prou amb refiar-se només de veles i vents. Ens hi calen rems i una ferma voluntat de bogar amb força, no fos cas que els vents no ens siguin propicis i errem el port.
“Una manera de ser, una manera de fer”, resava l’eslògan del congrés, i és precisament això el que ens espanta. Convergència ha de ser imprescindible en la independència de la nació, però també és ben cert que per ser-ho li caldrà reconèixer que hauria de canviar, precisament, aquella “manera de fer” a què ens té acostumats.
Tots entenem que es fa difícil abocar-se al conflicte quan es té el poder en majúscules com ara el té CiU. Però si no volem naufragar a mitja travessia haurem de començar a pensar amb mentalitat d’estat, a construir-ne les estructures, a crear-ne l’imaginari col·lectiu. Convergència no pot seguir actuant exclusivament quan l’empeny la societat. Haurà d’arribar el dia que decideixi encapçalar l’emancipació nacional si no vol que, al final, el país li passi per sobre. I per fer-ho calen fets i no només paraules. Fets clarificadors, evidents, d’una nitidesa nacional indiscutible. I si s’emprenya el PP doncs, com deia aquell, que s’hi posi fulles. Convergència haurà de triar, aviat, entre el país o l’status quo, entre la valentia o el fingiment. Cal que entengui que no permetrem un nou engany, però també que som pacients, que hi comptem, que sabem que, quan toqui, hi serà. I ja toca.
Ara que el país se’ns esmicola com un terròs de sucre; ara que ens humilien cada dia, ara que ens ofeguen amb precisió militar. Ara ens cal ser agosarats i construir, ser nosaltres: fer estat. I per fer estat no podem obrir el TN a TV3 amb unes eleccions regionals espanyoles mentre Mallorca és un clam.
Llencem amarres: Ítaca és a tocar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada