22 de desembre 2012

Ploramiques

Quan llegiu aquestes ratlles pot molt ben ser que el sainet del pacte de govern, que no ho és, s’hagi acabat finalment. Potser, fins i tot, ja tinguem president investit, que no estan els temps per perdre’s la quota de pantalla del sermó nadalenc que els catalans, vés a saber per quin fat maquiavèl·lic, hem d’entomar per via doble gentilesa de la casa reial del país veí i dels nostres, sempre amatents, dirigents de TV3.
La veritat és que ja cansava, el tema. No pas perquè no sigui ben cert que aquesta ha de ser una legislatura històrica, ni perquè no calgui travar un pacte robust que no espurnegi a la primera batzegada i que permeti donar al món la imatge de país seriós i amb un projecte nacional clar. Però ja cansava, primordialment, per la cohort de corifeus que ens han estat martellejant dia sí dia també amb la necessitat del pacte, amb l’obligació d’entendre’s, amb la força de la unitat i la bondat d’un govern fort. Sorpresos pels resultats d’aquest 25N, encara no se’n saben avenir que els vots prestats facin de tan mal calcular. Que una majoria dèbil de qui havia capitanejat, al menys internacionalment, la voluntat expressada al carrer l‘11S, no ens ajuda a avançar decicidament en el procés d’independència, no treu que tots hauríem d’entonar un mea culpa compungit i acceptar que, si el que volíem era un govern fort i àmpliament majoritari de CiU, doncs haguéssim votat Convergència. Si vam decidir el vot per altres opcions més clares nacionalment, ara hauríem de recordar que al seu programa hi havia molt més tall i que és ben comprensible, sobretot en el cas d’ERC, que ho apamin tot ben bé abans de tornar a fer de crossa que ja sabem tots que, quan el malat guareix, fa més nosa que servei.
També em cansa el tòpic recurrent que el resultat de les eleccions és “la imatge real” del país, la fotografia exacta del sentiment íntim dels catalans. A mi em sembla que ja som tots força madurs, democràticament parlant, i que, tret d’algunes formacions que tenen un electorat religiosament monolític, la majoria de ciutadans valorem el vot a cada contesa en funció de molts paràmetres, un dels quals és la composició parlamentària que imaginem i que, en funció de la qual, el nostre vot es decanta per l’opció que millor pot ajudar als nostres objectius ciutadans, siguin els que siguin. Estic segur que si avui es repetissin les eleccions el resultat seria força diferent. Som en una societat fluida. El que sí que fan, els resultats, és marcar una tendència, un mainstream polític, i aquest 25N aquesta idea-força ha estat indubtablement la independència d’aquest país. 
És doncs d’una necessitat imperiosa que deixem de fer el ploramiques per la unitat que no és, que ja no havia estat abans i que la majoria dels que la reclamen tampoc no han practicat mai. País caïnita, aquest. Deixem de somiquejar, doncs, i posem-nos a treballar amb rigor i amb vocació de construcció del país que volem. I no només com a realitat nacional, sinó amb l’exigència democràtica i la justícia social que ara tenim l’oportunitat única de dur a la pràctica.  
Cal aquest darrer esforç de generositat per acordar un camí comú on tothom pugui afegir-se. I cal, sobretot, sisplau, deixar de discutir. Això sortirà bé, ha de sortir bé. No tenim altra alternativa.

Publicat a "El 3 de Vuit" del 21/12/2012

Cap comentari: