17 de gener 2013

Hi ha amors com lluernes



Saps quants anys d’aquesta vida

no donaria

per tenir-te viva encara?
Oriol Izquierdo (“Moments feliços”)

A la Manela, per sempre la meva dona.

Hi ha amors oceànics que t’arrabassen, com un tsunami,
com un mestral indomable, com un diluvi evangèlic.
I hi ha amors discrets, d’una senzillesa balsàmica.
Recordo com et brillaven els ulls pel carrer major de Chatham,
l’olor arreu de ceba caramel·litzada, evocant somriures,
els scones a mitja tarda, el te amb massa llet que bevíem litúrgicament.
Aquella tendra malenconia dels estius a Anglaterra.
Hi ha amors tel·lúrics, com una sacsejada de plaques tectòniques,
amors amb l’aspror de la terra eixuta que et cal conrear
amb constància devota, pacientment, insistentment.
I ara em ve Estellés en la veu potent i greu de l’Ovidi
esclafint el vers com qui aboca veritats incontestables, sense miraments.
Nosaltres havíem optat per bastir el nostre amor amb paraules discretes,
mots que t’amaren com el plugim persistent pels pujols de Kent.
Paraules rotundes que se’ns arrelaven, lentament,
com l’heura s’arrapa a les parets eixorques.
I ara, aquesta buidor feridora al ventre, el neguit de la casa en silenci,
l’esglai de les llargues nits de solitud, la certesa inqüestionable de l’absència.
Hi ha amors com avingudes magnífiques de fileres arbrades
amb polidesa matemàtica,
i hi ha amors com un carrer empedrat, 
fet d’instants de felicitat encaixats maldestrement,
petits moments de melangia, de complicitat.
Ara em tornen les càlides tardes d’estiu mentre feinejaves al jardí
i jo et mirava i sèiem, satisfets, contemplant la verdor esponerosa.
I el cafè llarg, amb tan de sucre, on reféiem l’espai que havíem construït,
el paradís secret on el món s’aturava.
Hi ha amors com un esclat encegador, apoteòsic,
i hi ha amors com lluernes, que et guien en la fosca.
Les finestres obertes dels veïns, el brogit de les cuines fent el sopar,
la dolçor de les nits càlides, dels estius benevolents.
I hi havia també el país i la bandera i la lluita, callada i constant.
Hi havia la pàtria, menuda i concreta,
feta de gestos i proclames enceses.
I els versos d’Espriu, i Raimon cantant els clàssics,
i la sequedat, on hi arrela el pi.
Hi ha amors catedralicis, d’ornaments abarrocats, 
on els sentiments s’enfilen com una pregària antiquíssima, 
i hi ha l’amor menut, ple de carícies insinuades,
de mots que mai no es diuen de tant com se saben,
l’amor d’estar per casa, sabatilles i barnús,
l’amor despentinat dels matins de diumenge
mentre el campanar repica a missa de dotze.
Hi ha amors que la mort no podrà abatre, que perduren,
amors com el nostre, fets de somnis, de records,
d’una immensa i callada felicitat.
La placidesa de saber-se estimat per sempre,
el dolor intensíssim d’haver mort, també, amb tu.

Cap comentari: