07 de juny 2012

L'anella de l'elefant

A tots aquells que pretenen desautoritzar les reivindicacions fiscals catalanes amb l’argument —patètic, deixeu-m’ho dir—, que els territoris no cotitzen, que són les persones les que ho fan, els hauríem de fer veure que no només les nacions cotitzen o són espoliades, sinó que disposen d’una ànima ben definida. La dels catalans, d’ànima, ha estat construïda a base de segles de caure i tornar-se a aixecar, de la ferma voluntat de no deixar de ser, de l’íntima resistència a desaparèixer com a poble. Les derrotes, la persecució, la repressió, tanmateix, no són debades i, com en les persones, deixen marques profundes en l’inconscient col·lectiu. Marques que també conformen el caràcter d’un poble i, en definitiva, la seva capacitat de reaccionar davant les adversitats. 
Fa uns dies parlàvem en aquestes mateixes pàgines de com 300 anys de repressió han inoculat el verí de la por en l’inconscient català i de com la demagògia sense escrúpols d’una Espanya que ens vol agenollats en voldrà treure profit per apaivagar el convenciment general que només la independència ens pot salvar, no només  econòmicament sinó també i sobretot com a societat. 
300 anys de derrotes són molts anys per a no escarmentar, per a no defugir el conflicte, per a no evitar l’enfrontament obert. Precisament per això, però, caldria fer cas un cop més a les paraules de l’enyorat Joan Fuster: “El record de la derrota ens obliga a la victòria”. Hauríem, doncs, de ser conscients de la nostra pròpia por i de la seva capacitat per desactivar-nos. Una por tan atàvica com, a hores d’ara, infundada. I és precisament aquesta manca d’arguments per justificar-la, en ple segle XXI, la força que ens ha de premetre superar-la i ser, nacionalment, un poble tan valent com ho hem estat en tants d’altres camps.
Ens manca encara, però, un element cabdal en aquest llarg però irreversible procés d’emancipació. Un element sense el qual ens serà difícil fer el pas definitiu: el convenciment. No pas el convenciment com a elaboració teòrica i argumental, sinó aquella sensació de poder, de ser capaç,  que Nietzsche relatava amb minuciositat. No fa pas massa que en Salvador Cardús ho dibuixava tot explicant-me el procés de domesticació d’un elefant de circ. De ben petits als elefants se’ls posa una anella al peu que es lliga a una cadena que els ancora al terra. Per molt que estiri, el petit elefant és incapaç de deslliurar-se de la seva immobilitat fins que, a força de dies, la sola presència de l’anella al peu el fa desistir de provar l’estrebada. No cal ni que realment estigui lligat. L’han convençut que és incapaç d’alliberar-se i ja fa temps que ha deixat de provar-ho, inconscient que ara la seva força és descomunal. 
La força del convenciment pot empènyer a grans gestes, fer-te treure forces d’on no sabies que n’hi havia però, desactivada, pot fer-te oblidar les teves pròpies forces. És l’anella que molts catalans duen gravada a l’inconscient i que els fa afirmar amb resignació “a mi ja m’agradaria, però no ens la donaran, la independència”, com si un poble adult necessités el permís de ningú per decidir el seu propi futur.
De la mateixa manera que hem perdut la por, ara ens cal assumir la nostra força. Recordar que quan volem, som un poble imparable. Que si volem, podem.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Benvolgut Jaume,

dius "A tots aquells que pretenen desautoritzar les reivindicacions fiscals catalanes amb l’argument —patètic, deixeu-m’ho dir—, que els territoris no cotitzen, que són les persones les que ho fan, els hauríem de fer veure que no només les nacions cotitzen o són espoliades".

em temo que calen arguments, més enllà dels sentiments, per "fer veure" quelcom, sigui això o una altra cosa. I crec que es poden i s'han construït aquests anys. Lamento dir que el teu article, des del meu punt de vista, no aporta a la discusió. Segurament no era aquesta la intenció.

Javier