Ens podrà, ara, la por?

Tal i com estava previst, amb la tranquil·litat d’aquell qui sap que el camí es fa passa a passa, dilluns el president Mas va convocar les eleccions pels 27-S. Unes eleccions que seran plebiscitàries tant si les guanyem els independentistes com, sobretot, si les perdem. Unes eleccions que culminaran un llarg i, a voltes feixuc, procés on l’independentisme, que partia de la residualitat extraparlamentària, ha arribat a la centralitat política. Ha estat un treball lent i constant que ha esclatat en pocs anys amb un parell de convenciments generalitzats: que Catalunya no pot subsistir en les condicions actuals i que no hi ha –ni hi haurà– voluntat política a l’estat espanyol per a canviar-les substancialment. No és ni tan sols aquesta beligerància que ratlla sovint l’odi, sinó que Espanya està dissenyada d’una manera que no permet el nostre desenvolupament social, econòmic i cultural. Som diferents com a model de societat. Peres i pomes. No cal amoïnar-s’hi, no cal abocar-hi més esforços. Som al cap del carrer.

La centralitat actual de l’independentisme, tanmateix, no ha estat fàcil. Durant anys, el sobiranisme s’ha escarrassat en aportar arguments incontestables del cost a tots nivells que per als catalans té el fet de pertànyer al regne d’Espanya. Uns arguments que han estat contestats només amb l’amenaça o el menysteniment displicent. A punt de culminar el procés cap a una República Catalana, encara és hora que l’unionisme aporti alguna evidència de què en treiem de ser espanyols més enllà de pacificar el dinar de Nadal. Tampoc la dita “tercera via”, que ara molts es disputen, ens ha aportat cap certesa que no sigui la fe insensata en un canvi constitucional que, de produir-se, serà per empitjorar la nostra situació. Encara tenim les galtes marcades de la darrera modificació, la de l’Estatut, que ens va fer sortir del Congreso pitjor de com hi havíem entrat, ribotejats i humiliats.

Arribats a aquest punt, només la por d’un poble que ha rebut tants cops al llarg de la història, pot fer dubtar alguns. És el nostre taló d’Aquil·les i ells ho saben. Ho saben i ho aprofitaran, s’hi rebejaran amb insistència com si en cada avi que atemoreixin els hi anés la vida. Sense escrúpols, mentida rere mentida, bastiran el darrer mur que haurem de saltar. Estic segur que el 27-S el saltarem, sense por, no perquè siguem molt valents, sinó perquè a l’altra banda hi ha la llibertat. Qui pot tenir por a la llibertat?