17 d’abril 2015

A mi ja m'agradaria 2.0

Els que fa temps que ens belluguem en el moviment independentista, hem hagut de prendre paciència durant anys davant la quasi confidència que ens acostumava a fer gent de tota mena, gairebé un xiuxiueig, tot confesssant-nos que a ells ja els agradaria, això de la independència, però que no podia ser, que mai no ens deixarien. Ei, però que per independentistes, ells. Independentistes d’armari, de fet.
Les consultes, les diades, les vies i les be baixa, l’ANC, el 9N, l’espoli, Espanya i l’eterna cabra que mai no ens falla… tot plegat han aconseguit que la independència sigui vista finalment com una cosa possible, com l’oportunitat històrica que hem esperat durant segles. Tot d’independentistes van anar sortint de l’armari sobiranista on s’arreceraven prudentment i, per primer cop, les enquestes ens ho posaven a tocar dels dits, només calia un darrer esforç, un darrer pas. Un pas, això sí, valent, agosarat, intrèpid. Un pas que havíem de fer units, alegres i combatius, que vaticinà l'Estellés.
Però heus aquí que allò que havia de ser un camí que havíem de fer arraconant interessos, ha esdevingut una olla de grills, l’enèssima expressió de la pussil·lanimitat de bona part de la nostra classe política. Ningú no s’ho explica. Ningú no ho entén. Però mentre en busquem les raons i, ai las, els culpables, els armaris tornen a anar plens, no fos cas que la cabra se’ns emprenyi.
I aquí ens trobem, amb la versió actualitzada del “a mi ja m’agradaria”. Ara que ja tant ens feia si ens deixaven o no, ara que ja havíem decidit que això és cosa nostra, que què s’han cregut aquests, que ja fa massa anys que munyen la mamella, que farem un país millor, un país just, solidari, transparent, net, noble, culte, ric, lliure, desvetllat i feliç… Doncs, mira, potser serà que no. Era massa fàcil, tu. Ja va dir aquell que als catalans ens perd l’estètica… i a alguns les ganes de tocar allò que no sona!
Hauríem de tenir clar que només arribarem a la independència amb la unitat del sobiranisme, el nou i el vell, el de dretes i el d’esquerres, el d’aquí de tota la vida i l’acabat d’arribar. La unitat segurament no és la llista única, però tampoc no ho són les excuses per no fer-la. La unitat és generositat, empassar-se el que calgui, estar disposat a perdre-hi per guanyar. La unitat és la força.
A mi, què voleu que us digui, m’agradaria veure-ho.

Cap comentari: