La desafecció política ha arribat a uns extrems probablement mai vistos. Ha anat creixent en proporció a com ho feia la crisi que ha desmantellat l’oasi català, però també arrecerada a l’ombra de populismes i demagògies sovint massa simplistes. La indignació epidèrmica mai no ha estat motor de grans canvis sinó de desballestaments ingenus i, finalment, inútils.
La caça al polític ha esdevingut el recurs fàcil de qui cerca un culpable que expliqui la debacle. En un món cada dia més complex, paradoxalment, les solucions que se’ns proposen són d’una ingenuïtat entendridora. La simplificació innocent dels arguments aboca també al broc gros, a la generalització i al negativisme.
No vull pas dir que no hi hagi un gruix important de gent dedicada a la política que n’han fet un modus vivendi, prebendes incloses, des d’on la corrupció, l’amiguisme i la opacitat n’han estat la norma. Però al seu costat, sovint d’una manera molt més anònima, hi ha un immens gruix de gent, molt més gran, que han dedicat esforços, temps i recursos a intentar millorar la societat que els envolta. Això és especialment cert en el món municipal, on ser regidor de qualsevol poble és més una molèstia que no pas una alegria. Hi pensava especialment ara que comencen a eclosionar les candidatures per a les properes eleccions municipals. La dificultat de confegir qualsevol llista només s’explica per aquesta liquidesa moral que ha impregnat la nostra societat. Ho volem tot, ho critiquem tot, però no estem disposats a col·laborar a fer-ho possible. Ni a interessar-nos-en. Sincerament, quants de nosaltres acceptaríem de formar part d’una llista electoral? Quants sabríem dir el nom dels regidors del nostre ajuntament? Ens queixem sovint que la democràcia ha esdevingut un “vota’m cada quatre anys i deixa’m fer la resta”, però ¿no hem abaixat escandalosament el nostre nivell d’autoexigència? Honestament, quants seguim habitualment els plens i el que s’hi debat? Quants cops hem col·laborat en processos participatius? Quants sabríem dir quines prioritats té la nostra ciutat en els propers anys sense caure en el recurs fàcil del contenidor de sota casa, les caques de gos o les dificultats d'aparcament?
És molt fàcil teoritzar sobre la política, però fer coses de veritat és només per a herois.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada