05 de març 2015

I, a més, és impossible

“Una Catalunya lliure dins d’una Espanya plurinacional”. Aquest és l’oxímoron que la convenció d’ICV ha decidit defensar de cara al 27S. Una clara puntada endavant que no li servirà per evitar enfrontar-se al dilema que la societat catalana haurà d’encarar aquesta tardor. Una prova d’això és l’abandó de militància de Raül Romeva, un dels millors eurodiputats que ha tingut aquest país. No serà ell sol. N’han de venir d’altres perquè aquesta mena d’ecumenisme verd amb què s’embolica ICV no duu enlloc més enllà de perllongar l’agonia d’una formació en descomposició ideològica que espera que la història la salvi al darrer moment. Però la història, especialment la d’aquest país, ja fa temps que ha pres un altre camí. 
Aquest federalisme sui generis, en paraules de Romeva “posa rumb cap a una Catalunya dins d’Espanya”. Més clar, l’aigua. ICV s’arrenglera d’aquesta manera –això sí, dissimulant com sempre– amb les forces vives de l’unionisme nostrat, des del PSC a la Vanguardia, passant per Podemos, Cuní, Duran, Fainé i tothom qui vol seguir sucant de gestionar la colònia. 
Havia quedat clar que qualsevol possible entesa amb Espanya necessita, per ser creïble, la complicitat de les forces polítiques de la meseta i, fins i tot, de la població espanyola. És més que evident que això ni ha existit, ni existeix. Per això l’apel·lació a reformar la Constitució espanyola és el mantra al què s’aferren com clau roent sabent que la minoria absoluta permanent de diputats catalans mai no en tindrà l’opció. Excuses de mal pagador. Podem seguir negant la realitat, però per molt que la desesperació d’alguns els faci combregar amb l’enèsima versió del ”apoyaré”, Espanya és com és i, a més, s’agrada d’allò més. 
Com deia Talleyrand, “el que no pot ser, no pot ser i, a més, és impossible”. La nostra història compartida en va plena d’exemples que ens haurien de fer enfilar la sortida a cor què vols. Espanya mai no reconeixerà el caràcter sobirà del poble català. Quan s’ha vist obligat a dissimular i fer-ho veure –la transició n’és un exemple, però Podemos en pot ser un altre–, no ha tardat gens a recuperar allò donat de mala gana. L’esperit colonial és un estigma insuperable que sempre acaba rebrotant.
Només el divorci pot acabar amb aquest forcejament constant. Alliberats del cansament de la disputa eterna, serem imparables.

Cap comentari: