12 de novembre 2015

Del consens a la humiliació

Si hem de fer cas als milers de catalans que asseguren haver votat la CUP i que ara els exigeixen generositat amb Mas, l’esquerra independentista hauria de tenir majoria absoluta al Parlament. Vagi per endavant, doncs, que jo no vaig votar la CUP i que, per tant, no em sento amb gaire autoritat moral per exigir-los res.
Sí que em veig amb cor, en canvi, d’opinar sobre els arguments que han esgrimit una i altra vegada per no investir Mas, a hores d’ara la nimiesa que té el procés en standby. Iñaki Gabilondo, que no fa massa plorava la inevitabilitat de la nostra independència, assegurava dimecres que l’”independentisme s’està derrotant a sí mateix”. Així estem. Per tossuderia, inflexibilitat i, sobretot, pel coi de passió per l’estètica que ha engegat a dida tantes coses en aquest país. Perquè, i ja em perdonareu, la posició granítica de la CUP em sembla més estètica que fonamentada en una lectura del moment polític. Poc després de les eleccions, em comentava un cupaire local que eren conscients que amb 10 diputats no podien exigir la lluna. Doncs, francament, no ho sembla.
Tots parlen d’inflexibilitat, de tossuderia, de personalisme, que el procés no pot dependre d’una persona, que cal generositat… No fa gaire una piulada etzibava: “Realment acceptareu que Convergència mati el procés amb noves eleccions només perquè Mas sigui president?”. Fixeu-vos, però, que l’argument –com gairebé tots els que s’han aportat al debat– és perfectament reversible: canvieu Convergència per CUP i poseu-hi un “no” davant del “sigui president” i tindrem l’altra cara de la moneda, tan o més vàlida com la primera. La demonització de Mas, encetada des de la Brunete mediàtica, però a la que la CUP s’hi ha apuntat amb fruïció, no pot ser ara l’excusa oportuna. No discutiria l’argument si fóssim en una Catalunya autònoma, però 3%, retallades, supervivència personal i d’altres herbes no tenen sentit en una legislatura que es vol curta i decisiva i en la qual ens hem proposat de fer una república. Poca broma!
L’empat argumental, finalment, té un punt de desequilibri: la CUP té 10 diputats, Junts pel Sí en té 62. No ho perdem de vista perquè és la distància que va del consens a la humiliciació. I ni Junts pel Sí, ni molt menys CDC, no permetran que Mas surti humiliat del Parlament. O sigui que, i tant de bo m’equivoqui, estem abocats a noves eleccions.

Cap comentari: