05 de febrer 2015

Condescendència i renúncia

Ho deia fa poc esplèndidament en Vicent Partal en un dels seus editorials a Vilaweb: “Em demane per què nosaltres d'entrada ja hem de renunciar a tot.” I ho reblava el Pere Cardús en un Mail Obert memorable. Ho deien a rel de la lectura del projecte de Constitució elaborat per l’equip del jutge Santiago Vidal i del tracte que hi preveu per la llengua castellana o els límits geogràfics de la nova república. Podria ser, tanmateix, el cas també de qualsevol de les altres propostes constitucionals –amb comptades excepcions– que han anat apareixent en les darreres setmanes. Els catalans som així, no ens hi posem per poc. Que no quedi per Constitucions, encara que ningú no ens les ha demanades, encara. Sembla que ens costa entendre que hi ha una diferència substancial entre la participació i el campi qui pugui. Entre fer feina i gesticular. Entre ser l'estrella i estrellar-se. Però aquest és un altre debat. Parlàvem de llengua i país.
La perpetuació del bilingüisme, amb la cooficialitat del castellà, no prové pas d’una proposta meditada de país, sinó del maniqueisme condescendent amb què, porucs i estabornits, els catalans hem tractat els compatriotes que tenen el castellà com a llengua materna. No pot provenir tampoc d’una estratègia nacional perquè manta sociolingüistes, amb la gran Carme Junyent al capdavant, s’han afartat a recordar-nos que el bilingüisme és un estadi intermig cap a la desaparició del català per assimilació de la llengua dominant. I, a casa nostra, aquesta llengua dominant és el castellà. Si això és així, la raó perquè els catalans ja renunciem d’entrada a la normalització d’un dels nostres trets diferencials, d’una de les nostres aportacions més destacades a la cultura universal, és aquest paternalisme farisaic amb què sovint tractem els castellanoparlants, com si fossin incapaços de viure en un país on el català fos l’única llengua oficial, com si no hi visquessin sense cap problema de fa anys, com si no entenguessin que el català és la llengua de Catalunya. La trampa de la cooficialitat no ens farà guanyar ni un vot, però ens pot fer perdre la llengua.
El castellà és la llengua de molts catalans, una llengua potent i amb un impacte mediàtic inqüestionable. No cal patir perquè la seva presència a la Catalunya independent estigui en perill. Cap castellanoparlant no haurà de renunciar a la seva llengua com, estic segur, cap d’ells no pretén que nosaltres hàgim de renunciar a la nostra. 
El nou estat català ha de parlar en català, com ho ha de fer l’escola, la justícia, els mitjans públics… Després, al carrer, a casa, que cadascú parli el que bonament li plagui.

Cap comentari: