28 de maig 2015

Amorrats a la paret

Les moltes anàlisis dels resultats electorals del passat diumenge no deixen de sorprendre’m per aquell aire de descoberta històrica que destil·len. La gent tenim poca memòria històrica, els més grans, i una gran dosi d’innocència els no tan grans. Que els resultats produeixin canvis no vol dir que siguin sorprenents. No cal recular fins els temps de la república per comprovar-ho. Es parla de la fragmentació com de la revolució democràtica que ha dinamitat el bipartidisme, però només cal fer una ullada a les municipals del 1979 per veure que, si fa no fa, el nombre de formacions era com el d’ara. La sensació de dejà-vu va encara més enllà i, si no aprenem de la història, ens ha de dur a preveure com acostumen a acabar aquests escenaris: amb noves majories que piconen durant anys. És cert que el factor nacional ha afegit vectors a les equacions municipals però aquest, si Déu vol, el resoldrem aviat per bé o per mal.
Tampoc no ens ha de sorprendre massa l’èxit de formacions que, recollint l’esclerosi dels partits tradicionals que no han sabut moure’s amb prou agilitat, reprenen el populisme panxacontent conscients que, en el fons, és el que la gent vol sentir. Aquesta mena de promesa del paradís social no deixa de ser la variant laica de qui demana creure en miracles. El mannà és ara l’Estat, però també caurà del cel perquè “sí se puede”. Que Podemos es mengi el PSC i Ciudadanos el PP, no fa més que demostrar que no estem parlant tant de canvi com de substitució. Entre el Felipe del 82 i Pablo Iglesias hi ha la mateixa distància que entre el Suàrez del 79 i l’Albert Rivera. No hi veig, doncs, tanta sorpresa sinó el cansament recurrent i aquesta actitud displicent de donar per fet que l’Estat ja em resoldrà els problemes.
No es podia esperar massa més d’un grapat de polítòlegs dissenyant una operació d’assalt al poder a tota costa. Resseguiu Lakoff i hi trobareu, fil per randa, com Iglesias i Colau han implantat un elefant a la ment de molts catalans. Contruir marcs mentals de la força de “casta” o “decidir-ho tot” els fa gairebé imbatibles. Són marcs cosmogònics, que ho expliquen absolutament tot, sense fissures. Aferrats al marc, ingènuament, els ciutadans creuen mirar per la finestra mentre continuen, amb un somriure babau, amorrats a la paret. Aquest és, de fet, encara el gran miracle.

Cap comentari: