31 de març 2013

Un cert desconcert

Deia, didàcticament, el col·lectiu Wilson l’altre dia, al Cercle d’Economia −fins no fa gaire Círculo−, que la cosa és ben senzilla en el fons: ser espanyols ens costa més de 2.000€ per persona i any; tenir un estat català ens en costaria menys de 400. “No hase falta desir más”, que deia aquell que, per cert, mai no ha après català. Paga la pena recrear-se en la conferència que aquests sis eminents catalans (la trobareu al YouTube) van impartir davant la flor i nata de la societat catalana, d’aquella que encara remena totes les cireres. I paga la pena veure la cara que feia el predident circular, l’ínclit Josep Piqué, davant el devessall de dades incontestables que deixaven més clar i català que mai que la independència és la nostra única oportunitat de superar l’estat catatònic en què ens hem enfangat. Impagable la ganyota al sarcasme de Xavier Sala i Martín: “Espanya és com la guardiola del Homer Simpson: no hi ha un euro, tot són pagarés!”.
Perquè la gran qüestió ja no és, probablement, quines són les inevitables incerteses que el procés de construcció de l’estat català presenta. Ni tan sols els dubtes de com ens tractarà la comunitat internacional quan decidim emancipar-nos. La qüestió rellevant és, avui, si pensem que ens en podríem sortir en cas de quedar-nos a Espanya. En aquest sentit, tant el Col·lectiu Wilson, com tants altres col·lectius que han construit aquests darrers anys tot l’argumentari sobiranista (Cercle Català de Negocis, Fundació Catalunya Estat, etc…), han començat darrerament no sols a remarcar l’absoluta viabilitat econòmica i social d’una Catalunya independent, sinó també el futur encara més negre i dubtós en cas que els catalans decidíssim seguir a l’estat espanyol. I no perquè, un cop derrotats democràticament, Espanya entraria de nou per la Diagonal amb els bulldòzers −i la cabra− i deixaria el país pla com una post de planxar, que ja sabem que “nunca fué el castellano lengua de imposición”, sinó perquè el país dels veïns de ponent és un estat en caiguda lliure, econòmicament poc fiable i democràticament deficitari.
A força de contestar les malvestats que, asseguren, assotarien la nostra “pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”, ens hem acostumat a no adonar-nos que ja les patim, i amb escreix, totes aquestes amenaces amb què ens volen atemorir. Diuen que haurem de pagar un deute monumental, que no ens donaran crèdit enlloc, que no vendrem ni un fil a Espanya, que ens faran fora d’Europa... però que no el paguem ja ara el deute, i més del que ens tocaria? que no el tenim ja tancat el crèdit internacional gràcies a ser ‘espanyols’? que no han mirat sempre de no comprar-nos res que es poguessin estalviar? que potser és una ganga, avui, pertànyer al club de la Merkel? 
Per això, quan tot és tan clar, tan diàfan, es fa encara més difícil d’entendre el vodevil que protagonitzen els nostres representants polítics, aquest desconcert diari al llegir declaracions d’uns i altres i la incredulitat, l’endemà, de les contradeclaracions...
No els demanem gran cosa, només la certesa del compromís. Solament un gest, una paraula. Potser tan sols que aixequin l’agulla i comprovem que, efectivament, el fil i és posat.

Cap comentari: