11 d’abril 2014

Que no ens espanti la por

Se’ns farà llarg. Per molt que l’activitat sigui frenètica, que els actes no parin, que la independència estigui el centre de totes les converses i que l’estelada sigui omnipresent, el procés, allò nostre que es deia quan no es volia parlar obertament, sembla aturat. No perquè no tinguem el convenciment que es fan coses a tots nivells –fa un parell de dies els nostres representants escenificaven estavellar-se contra el mur de la intolerància espanyola–, sinó perquè tenim la sensació que ja hem fet tot el que havíem de fer, que ja estem convençuts tots els que ho arribarem a estar, que les minses estructures d’autonomia i benestar que havíem anat bastint amb penes i treballs se’ns desfan entre els dits com un terròs de sucre.
I el 9N se’ns apareix llunyà, les mobilitzacions feixugues. Omplir la Diagonal fa tanta mandra com la necessitat real de tornar a demostrar, una vegada més, que cap independència ha tingut un consens social tan ampli com el té la nostra llibertat. 
L’amenaça és el darrer instrument que els queda, però només pot funcionar si ens la creiem.
I malgrat tot cal seguir, cal un darrer esforç, cal paciència, serenor, intel·ligència i, sobretot, no caure de nou ni en el pal ni en la pastanaga. De fa temps que hem creat anticossos contra les dues grans aportacions ideològiques del catalanisme polític, el putaramonisme i el peixalcovisme, eines que hem espremut força més enllà del que hagués estat recomanable.
La pastanaga, doncs, difícilment ens ensarronarà novament i menys encara vist el catàleg de despropòsits que Espanya, entre la displicència i la bilis, entre el supremacisme i la condescendència, ens va desplegar dimarts passat al Congreso
No és aquest, però, el cas del pal. Encara hi ha gent predisposada a arronsar-se si preveuen garrotades. Tant li fa que els assegurem que això, avui, és del tot improbable, que la dignitat, que la nostra força davant la intimidació és precisament no acotar el cap. L’amenaça és el darrer instrument que els queda i, fictícia com és, només pot funcionar si ens la creiem, si deixem que la por s’instal·li com argument. 
El procés és tan majoritari, tan ampli, que qualsevol acció espanyola està condemnada al fracàs. Cal dir-ho. Cal repetir-ho. Cal assegurar-ho. No ens tancaran les empreses, no empresonaran la Carme Forcadell, no en trauran res d’espiar ningú. 
Assumim la seva immensa feblesa: només el queda la por.

Cap comentari: