25 d’abril 2014

La veritat no té qui li escrigui

Aquests darrers dies m’he trobat amb una situació que, tot i no venir al cas, m’ha fet reflexionar sobre l’evolució que la informació ha tingut en els darrers anys. La irrupció de sistemes que ens permeten la informació a l’instant ha convertit la lluita per l’scoop no ja en una batalla d’hores, sinó en una qüestió de segons. Hem passat de la marató als 100 metres llisos. Una dècima de segon compta. Som en la societat que ha encimbellat el ‘ser el primer’.
Diuen que, a la guerra, la primera víctima és la veritat. Avui, la nostra societat ha iniciat també una guerra sense trinxeres on la informació és el projectil, però on, com en la guerra convencional, sovint la veritat n’és el dany col·lateral. La proliferació de twitter, whatsapp, facebook, etc… ens ha convertit a tots plegats, sense ser-ne potser conscients, en periodistes freelance. Segurament això ha fet la informació més polièdrica, amb més arestes, però també l’ha feta menys fiable, menys veritat.
El més greu, tanmateix, és que aquest esllanguiment de l’ètica professional ha acabat imposant-se també als mitjans de comunicació. Avui és gairebé una raresa que un mitjà de comunicació s’esperi a contrastar una notícia abans de publicar-la. Si el paper donava un marge a l’aclariment, la immediatesa digital aboca notes de premsa pel broc gros. La informació ha esdevingut propaganda hàbilment articulada o, pitjor encara, desídia feta #trendingtopic. El rumor, la descontextualització, la confidència interessada, la mentida descarnada.
Tot plegat està fent estralls en l’inconscient col·lectiu, volgudament líquid, i el fa mal·leable com mai abans no ho havia estat. L’aluminosi de les nostres convicions es fonamenta, precisament, en el convenciment que mai no hem estat més informats. Pensar que la informació és amuntegar titulars, és el que ens fa fràgils, vulnerables.
Ve a tomb, també, tot això perquè ara vindran temps difícils per la veritat a casa nostra. L’única arma capaç de somoure el sobiranisme és, precisament, la mentida, el rumor. Captius del “ a mi no m’ho colaran”, hauríem de recordar la facilitat amb què Artur Mas va perdre una majoria contundent a mans de les mentides de Pedro J. Ramírez.
Caldrà tenir a punt la nostra única arma: contrastar, verificar, dubtar.