09 de maig 2014

Ploramiques

Em costa trobar un episodi més fastigós que el que Pere Navarro ha protagonitzat aquests dies somicant victimisme de plató en plató amb cara circumspecta. No recordo una bufetada més famosa i, alhora, més patètica. Que una plantofada que, sembla, ningú no va veure, de no se sap ben bé qui ni per què, hagi estat utilitzada políticament per acolorir la fotografia de societat al caire de la guerra civil que volen transmetre per tots els mitjans, demostra un grau de cinisme gairebé sense precedents. Més encara quan, al mateix moment, un català era apallissat brutalment per la policia espanyola a Mestalla per dur una estelada al coll. No recordarem ara la llista interminable de plantofades que, com a país, rebem dia sí dia també d’un estat que diu que ens estima tant.
Hi ha qui diu –probablement amb raó– que la violència sempre és inexcusable. També hi ha qui li treu importància al cas, que la tàctica política ja les té aquestes coses. Però és que no parlem de violència, sinó de manipulació informativa, de mentida. I això és el greu de l'episodi, especialment en aquest moment, perquè justifica la repressió.
Que Pere Navarro, i part del PSC, s’arrenglerin amb el cinisme biliar de, per posar un exemple, Rosa Díez, no és només una deriva estratègica dels socialistes catalans, sinó un atac frontal a la mínima decència argumental que caldria esperar de qui sap que, a Catalunya, hi ha exactament la mateixa crispació social que fa uns anys: cap. Que Rosa Díez, que poua els seus vots a Espanya, denunciï la “violència insuportable” que es viu a Catalunya l’endemà de passejar-se tranquil·lament per les rambles barcelonines tot signant llibres, forma part de l’irrespirable –aquest sí– clima polític que viu Espanya, on la mentida i la impunitat són la norma. És irresponsable, però s’explica en termes de rendibilitat electoral. Ara, que sigui el PSC qui s’afegeixi a una mentida constatable cada matí als nostres carrers, és un canvi estratègic que no hauríem de passar per alt. L’incident de Navarro, que només va prendre el caire d’atemptat sobiranista al cap d’unes hores i d’haver passat per la seu del PSC, demostra, un cop més, la manca d’escrúpols d’un PSC que ha perdut el nord.
A la Catalunya que hem de fer, aquests comportaments, aquests personatges, han de ser apartats de la política. Aquesta és la il·lusió, aquesta és l'oportunitat.

Cap comentari: