El via crucis que han hagut de passar els diputats crítics del PSC, i el que passen tots els que pensen com ells però s’estimen més seguir sortint a la fotografia, posa de manifest no només un problema en el sí d’un partit polític emblemàtic a casa nostra, sinó que evidencia les esquerdes estructurals d’un model de partits obsolet que arrosseguem des de fa anys. Tothom se n’omple la boca de fa temps, també els partits, però encara és hora que algú mogui un dit per posar-hi remei. És comprensible un cert grau de reticència quan estàs amorrat a la mamella i tots entenem que la generositat, quan parlem d’escons, té uns límits clars i previsibles. Però també és cert que el disseny estructural de la nostra democràcia pateix d’una aluminosi irreversible. La política, les institucions, la res pública en general, no poden ser una entitat ectoplàsmica que visqui en un món a part on qualsevol semblança amb la realitat sigui pura coïncidència, que deien a les pel·lícules de sessió contínua. Cal, doncs, reconnectar les institucions amb el sentir general de la gent. Cal que el ciutadà senti que es tenen en compte les seves opinions i els seus neguits.
Ara tenim l’oportunitat històrica de formular un model propi que contempli totes les crítiques, totes les aportacions que desenes d’experts constitucionalistes han fet en els darrers anys. Allò que a Espanya és un carreró sense sortida que s’estavella contra el mur d’un bipartidisme lacerant, a Catalunya és la il·lusió de començar de zero, de tenir l’oportunitat d’esmenar errors del passat. No sé si han de ser llistes obertes, circumscripcions petites, o uninominals, o sistemes mixtos… el que és clar és que, els catalans, estem en disposició de fer que sigui el que nosaltres vulguem. Aquesta és una circumstància vital en què molt poques nacions s’han trobat. I, a més, ho fem en un moment dolç: amb una societat cohesionada, crítica, participativa i il·lusionada.
Per això trobo a faltar precisament aquests projectes il·lusionadors. Ens afartem de discutir si podrem o no podrem refrendar-nos, però massa part de la nostra força es concentra en la negació d’allò que volem deixar enrere. No podem voler construir un país nou només renegant del que estem abandonant. Hem de ser capaços de començar a dibuixar un futur concret i explícit que doni resposta a tots els nostres dubtes. Hem de saber quin país volem i, sobretot, quin podem fer. Donem, doncs, pas a la proposta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada