De mentides i terceres vies

La inesperada i aparent facilitat amb què s’ha acordat pregunta i data –de descreguts l’infern n’és ple– ha anat acompanyada d’una certa unanimitat en què la formulació final de la pregunta havia estat gairebé la quadratura del cercle. Obsedits com estem per ser els més purs, demòcrates i defensors de tota minoria que piuli, no hem parat fins que no hem trobat una opció ‘integradora’ de totes les sensibilitats, per molt ectoplàsmiques que siguin. 

És cert que la pregunta de marres ha deixat momentàniament sense arguments els qui s’oposen a la consulta amb l’argument que no tot pot ser blanc o negre. El PSC s’haurà de buscar una nova excusa, si és que ens en queden. Si més no, haurà servit per evidenciar un cop més com el PSOE hi ha fet metàstasi irreversiblement. 

La pregunta, tanmateix, té un punt malèvol que, com molts s’han afanyat a advertir, pot fer que la seva gestió sigui complicada i que la victòria del Sí-Sí acabi en un no res. No vull pas dir que ens hàgim marcat un gol en pròpia porta, però sí que cal tenir en compte el grau de demagògia que corerrà riu avall quan l’unionisme –sobretot el no declarat– obri comportes. 

Encara que ens les veiem molt felices, la veritat és que l’ADN català porta incroporats uns quants gens que amb aigua tèbia en tenen prou. Han estat tres-cents anys de mastegots, de “hable usted cristiano” –ai, no, que “nunca fué el castellano lengua de imposición”–, de silenci imposat i d'olés. Cal comprendre l’aversió del català a l’enfrontament: no és covardia, és subsistència. Aquest és, malauradament, el nostre taló d’Aquil·les. 

Aprofitant-se que volem ser la independència més impol·luta de l’univers, els unionistes disfressats de “món sense fronteres” intentaran forçar un resultat que, tot i triomfar l’estat independent, els permeti sumar els No i els Sí-No per erigir com a vencedora una pretesa “tercera via” inexistent. Tot i l’evident giragonsa interpretativa, és clar que un resultat poc contundent a favor de la independència debilitaria internacionalment el procés i la nostra capacitat de negociar amb Espanya. 

Per això cal tenir-ho molt en compte per quan comenci el joc de mentides dels alterviïstes. 

Tenim clar què comporta el No: tornar als anys 40. També el Sí-Sí: la possibilitat de construir un país millor que respongui a les necessitats de tots els catalans. Però què significa el Sí-No? Quin compromís posa sobre la taula? Ras i curt: cap. Per això és tan perillós, perquè pot inventar-se tantes mentides federals com li plagui que, un cop parat l’esquer i malbaratat l’estat propi, sempre trobaran alguna excusa perquè tot segueixi igual. I havent votat no ens podrem queixar. 

Ens ho podem permetre?