17 de gener 2014

El club

Encara recordo amb incredulitat l’encès debat que vam tenir a ran d’incloure o no la menció a la Unió Europea a la pregunta de la Consulta sobiranista del 13D. A Vilafranca vam decidir, finalment, no incloure-la-hi, però arreu la pregunta en feia menció amb l’esperança que esmentant la intenció de romandre a la UE tranquilitzaríem els patidors.
Fa només quatre anys d’allò i el procés ha avançat com mai no haguéssim somniat. Però al mateix temps que el convenciment independentista dels catalans ha avançat, també s’ha estès –certament la crisi hi ha ajudat molt– la sensació que Europa no ens ajudarà, que no ens farà la feina. No només això, sinó que hem vist amb estupor com Europa es comporta amb la mateixa insensibilitat social i l’autoritarisme que pretenem deixar enrere. Els qui provenim d’aquella visió espriuana d’una Europa, d’un nord enllà, que agombolava totes les virtuts que a Espanya ens mancaven, segurament ens hem refiat massa d’uns veïns que, tot i gaudir de democràcies consolidades durant dècades, no deixen de mirar exclusivament pels seus propis interessos. Com si es tractés d’una immensa lògia maçònica, Europa –i el món en general–, per molt civilitzada i demòcrata que sembli, no deixa de ser un club d’estats que es reparteixen les cireres tot mirant que ningú no toqui les seves. La democràcia no hi pinta massa res, ho hem vist sovint, quan es tracta de raons d’estat.
Això ho estem aprenent els catalans, i espero que no sigui amb dolor, quan plantegem al món una cosa tan senzilla, tan simple, tan sensata com demostrar la voluntat majoritària d’un poble a decidir democràticament el seu futur.
Se m’escapa la complexitat i la finor del dret internacional i les seves giragonses insòlites que fan que sigui pecat mortal establir democràticament un marc de sobirania pròpia mentre que gasejar la població civil surti de franc, però la política internacional es veu que va així.
De vegades, convençuts de l’avenç inqüestionable de la civilització, ens deixem endur per la bonança ètica que creiem estesa arreu només per acabar bocabadats davant de comportaments que crèiem rèmores d’un passat llunyà on només s’apel·lava al mastegot. Per molt que m’ho expliquin, no acabo d’entendre quina és la raó oculta que fa que sigui tan complicada una cosa tan senzilla com que una nació decideixi governar-se sense crosses. Tenim feina i l’haurem de fer sols. Fins l’endemà.

Cap comentari: