El rei, la pastanaga i el tren Payà

En Tísner, quan li preguntaven per temes d’Espanya, acostumava a dir, amb aquella sornegueria tan seva, que ell no es posava en política estrangera. Tania molt clara una actitud que massa catalans encara avui ens costa d’assumir i que el culebrot reial ha accentuat: no podem maldar perquè ens respectin el dret a decidir les nostres coses i, alhora, voler dir-los als altres com les han de fer, les coses. Què fan els espanyols amb el seu rei és cosa ben bé seva i nosaltres ens ho hauríem de mirar amb respecte i benevolència.

Ara, sí que hi ha certs aspectes que caldria remarcar pel fet que encara “estem” súbdits, que diria l’Albà. Aspectes que ens reforcen el convenciment que això d’Espanya va camí d’un altre 98 però ara sense Unamuno, Machado o Valle-Inclán. No deixa de ser indicatiu del futur que en podem esperar que, mentre nosaltres estem ja en la fase de dibuixar un país nou basat en la veu de la gent, a Espanya enfornen un relleu monàrquic en un tres-i-no-res cuinat a dues mans sense ni qüestionar-se que els ciutadans potser tenien pensada una altra cosa. Ei, només potser, eh!

Per això em sorprèn tant (és un dir) la passió que alguns mitjans catalans hi estan posant en una successió que, com el seu propi nom indica, res no modifica. Precisament la urgència de la maniobra és l’indicador més clar que s’ha fet precisament així perquè res no canviï. Lampedusa en estat pur. Però ves, és ben bé que, mentre alguns mortals neixen amb un pa sota el braç, a cal borbó els n’ha nascut un que, a l’aixella, hi duu una immensa pastanaga. Si som tan ases de tornar a empassar-nos-la ja és cosa nostra. En aquesta versió tan nostrada del fluir de la història, hauríem de començar a entendre que persistir en els errors no ens durà mai a l’encert.

Alguns ja anuncien que la pastanaga vindrà en tren. Ep, i per la tercera via! A mi, què voleu que us digui, tot plegat em recorda més el tren Payà, aquella rampoina que corria més per il·lusió que per una mecànica que fallava més que una escopeta de fira. Ara vindran dies de cants de sirena. Però, com a l’Odissea, només pretenen ofegar aquest gruix de catalans encara un pèl tous.

Caldrà ser pacients i, aferrats al màstil de la nostra llibertat, esperar que amaini. Ítaca ja es dibuixa a l’horitzó.