És cada dia més clara la urgència històrica d’una reformulació intel·ligent de l’independentisme. Al menys d’una manera d’entendre’l que, és cert, ha donat uns fruits evidents però que ha tocat sostre i que, de no ser capaç de reinventar-se, pot dur el sobiranisme a petrificar-se, a convertir-se en una altra fona des d’on apedregar el contrincant. Ho veiem aquests dies en l’acció política de l’independentisme desacomplexat al Parlament on els arguments del sobiranisme són usats per crear confrontació, per tensar, i tot per treure’n uns tristos rèdits electorals a les properes municipals. No han entès que quatre diputats poden també ser un fracàs. No han entès la lliçó que el poble va donar aquest passat 28N.
No em dol admetre que l’estratègia potser era equivocada, que només esperonant els convençuts no arribarem a la majoria social necessària per trobar una sortida digna i a temps per aquest país. Ens hem capficat en fer de l’independentisme un projecte polític quan no havia de passar d’objectiu a compartir. Mentre la llibertat del país sigui usada per tallar ponts, per “marcar paquet” que deia aquell, ni tan sols ens acostarem a l’objectiu. Això sí: ni un pas enrere.
Però la credibilitat ens la guanyarem amb coherència i no pas cercant botiflers a cada cantonada. Cal fer de la independència de la nació un objectiu de consens, un punt de trobada. Cal saber que tant si votes CUP com si votes CiU, estàs votant independència. Només així serem prou forts, prou cohesionats, per encarar amb garanties un procés que no pot ser fàcil. Emancipar-se mai no ho és, de fàcil, però arriba un moment en què és indefugible.
Ens cal aquesta força, el convenciment, la generositat i el patriotisme per oblidar-nos del tacticisme que tant ens ha ferit. Segurament ens caldrà retornar a la societat civil i des del treball sincer i constructiu començar a bastir de nou un projecte guanyador, fiable i durador que no depengui de líders messiànics ni de conjuntures polítiques. És més, caldrà segurament dur l’independentisme més enllà de l’àmbit polític per tal que esdevingui un anhel comú. Ja ho vam saber fer amb la lluita per la democràcia. Ara ens hi torna a anar la pell.
No hem de menystenir l’enorme consens social de què gaudeix avui l’independentisme, però l’hem de saber refermar i donar-li forma. Cal dibuixar amb claredat i realisme aquest immens espai buit, aquesta dimensió desconeguda, que va dels arguments incontestables a favor de la independència a l’absoluta seguretat que una Catalunya independent serà un estat capdavanter. És aquest forat negre que hi ha al bell mig el que hem de mirar d’il·luminar. El forat de la inseguretat, de la por, de la incertesa. La boira espessa del “ja m’agradaria”, el temor esclau a una Espanya exhausta però fatxenda.
Ens cal doncs treballar per assegurar que probablement serà difícil, que serà intens, però que sabem que des de l’endemà mateix de la independència tenim els passos previstos. Que ningú no pateixi, que ningú no dubti. Comencem a treballar en els mecanismes, en els protocols, en els compromisos. Comencem a bastir aliances, a assegurar viabilitats. No haurem guanyat fins que tothom tingui ben clar que l’endemà de la proclamació aquest país aixecarà les persianes com cada dia. Perquè seguirem sent un país normal... però lliure.
Publicat a Penedès Digital
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada