30 de setembre 2016

Mentides de l'unionisme

L’unionisme, al llarg d’aquest darrers anys d’esclat independentista, no s’ha caracteritzat pas per la seva producció argumental. A diferència del moviment sobiranista, que s’ha autoimposat l’hercúlia tasca de convèncer els descreguts i que, per tant, ha hagut de fer un esforç intens en la difusió dels múltiples arguments que ens avalen, l’unionisme s’ha parapetat rere al·legacions espúries, d’actes de fe o d’afirmacions que, sovint, ratllen l’insult a la intel·ligència del contrincant.
De mica en mica, moltes d’aquestes excuses han anat caient pel seu propi pes. Si ja ningú no assegura que la Catalunya independent vagarà eternament per l’espai infinit, des del Brèxit tampoc ja no piulen que serem fora de la Unió Europea automàticament. És evident, doncs, que la inventiva unionista ja no dóna més de sí. I mira que n’hem hagut de sentir d’animalades!
Romanen, tanmateix, un parell d’arguments que m'exasperen especialment perquè els basen en fal·làcies que volen fer passar per veritats inqüestionables. Per començar tenim l’al·legat a limperi de la llei i de la Constitución com el seu màxim exponent immutable i etern. Si bé és eviedent que una societat democràtica ha d’estar fonamentada en el respecte a la llei, també ho és que la llei és el fruit d’un contracte social, d’un acord general. Els estats que han de brandar la llei contra la voluntat d’una majoria dels seus ciutadans, no són estats democràtics sinó dictadures camuflades. És la voluntat majoritària de la societat la que dóna legitimitat a la llei i a qui aquesta deu la seva autoritat moral. Quan la llei no et respecta, la desobediència és una obligació ètica. Si no fos així, Rosa Parks encara aniria dreta als autobusos americans.
Derivada d’aquesta hi ha l’asseveració, cínicament impúdica, que si no ens agrada la Constitución, sempre hi ha la possibilitat d’engegar els tràmits parlamentaris per canviar-la. Una llei que es pot canviar, sembla impecablement democràtica. Saben que no és cert. La trampa rau en allò que s’ha anomenat “minoria perpètua”. Els catalans sempre serem minoria al parlament espanyol i, per tant, ni anant tots junts, mai no tindrem la possibilitat de canviar res. La nostra independència, doncs, és pura qüestió de subsistència, una obligació moral de compromís amb la llibertat dels pobles.

1 comentari:

En Roc a la cuina Susanna ha dit...

Bon dia Sr. Jaume

Te tota la raó del mon, d´univers i de la galaxia,....es pot dir més fort,...pero no més clar.

Salutacions Susanna