13 d’octubre 2016

Independència i cultura

Fa poc llegia, al Vilaweb, una interessantíssima i extensa entrevista a Vicenç Altaió. L’Altaió és un home complex, dens, d’un pensament afinat que mai no et deixa indiferent i que les ha vistes de tots colors. Supervivent d’un món on la saviesa hi tenia un paper vital, no s’està d’exclamar-se amargament de la pèrdua d’influència que la cultura ha patit aquests darrers decennis a la nostra societat. I això és especialment greu en el procés històric cap a la construcció de la república catalana que estem vivint. Potser és el preu d’aquest agònic ‘eixamplar la base’ que ha esdevingut el mantra sanador dels qui no tenen prou confiança en el procés i en la gent que l’ha empès fins aquí. Potser les causes les hem de cercar en una societat de pensament tan líquid que se’ns escola entre els dits, esclaus de la indolència. O tal vegada la clau és el descrèdit del passat i del pensament, que malviu entre el menyspreu i la indiferència.
La cultura, que havia estat durant segles l’eix vertebrador de qualsevol moviment de canvi, de qualsevol revolució, s’ha vist bescanviada per la perdigonada fàcil de la política-espectacle, l’enaltiment dels intints més primitius i l’apel·lació al populisme més tronat. Segurament és a causa d’una bona instrucció però d’una pèssima educació. Per això, calladament, l’intel·lectual, que tenia un pes central no fa pas gaire, ha donat pas al tertulià i l’opinador de consum fàcil, a una cultura fast-thought. Ja m’hi avanço: segurament aquesta columna n’és un bon exemple.
La cultura és la medul·la espinal, el tremp, de qualsevol país que vulgui reeixir com a societat. Més enllà dels interessos particulars, hi ha d’haver aquesta comunió íntima d’idees que conformen les nacions. La llengua també n’és, de comunió d’idees i de medul·la d’una nació. Especialment la nostra, que ha estat el fil conductor de la nostra història com a poble. Per això és tan depriment adonar-se de com som capaços de discutir-nos per l’anècdota –siguin els accents diacrítics o sigui el seu estatus jurídic– mentre observem amb deixadesa com la parla s’empobreix i se subjuga. Els mateixos que ja no s’esgarrifen davant d’un “se m’ha caigut” o de “la una i mitja”, escridassen a cor què vols qualsevol dissidència. Un país sense cultura és un país sense nervi, però una nació sense llengua és una nació sense ànima.
La bona notícia és que encara hi som a temps.

Cap comentari: