Finalment ho han aconseguit. Tots plegats han acabat avorrint-nos amb anades i vingudes, amb declaracions i contradeclaracions. La situació d’atzucac en què viu la Vila des de fa mesos no ha canviat. Ans al contrari, s’ha vist agreujada per la conjuntura de crisi econòmica que castiga, sobremanera, una Vilafranca que va apostar insensatament per créixer a cop de ciment. Però com si sentissin ploure: mesos i mesos de converses secretes –tan transparents tots–, mesos i mesos d’ara sí que potser vés a saber si... o no, depèn de la coma al paràgraf cinquè o de quin dia fa avui. No entenen que el que ens manca és il·lusió, no pas travar un programa de govern.
Sé que la CUP mai no podrà donar suport obert a CiU. Per ètica i per estètica. Segurament CiU tampoc no se l’ha guanyat. Però tampoc ni dóna mai al PSC, que ens té a pa i aigua. Potser és hora de decidir alguna cosa i, sobretot, explicar-la als ciutadans.
Sabeu que he discutit a bastament a la CUP el seu idealisme que a voltes m’ha sonat massa a excusa. També, però, he deixat clar sovint que és l’única força política que desprèn il·lusió, ganes de treball i dignitat ideològica. Però arriba el moment en què cal prendre decisions: pel bé de la Vila saben que cal triar i matar-ho d’un cop. En res no beneficia ningú mantenir una incertesa paralitzant. O seguim amb el PSC i n’exigim acció, o propiciem l’alternança i n’exigim també acció. No cal negociar res, no cal acordar cap programa de govern, no cal deixar de ser l’oposició conseqüent que les urnes van dur a l’ajuntament. Sigui qui sigui que governi, no seran els nostres. Cal exigir govern d’una vegada! Exigim respostes clares, transparents. Que la força de ser indispensables propiciï una política real i que els plens del nostre ajuntament no semblin més un vodevil tronat.
Dimarts, al ple, el Pere Regull deia que sovint els polítics van a remolc de la societat. A bodes em convides. Els ciutadans ja no entenem que al Ple –ara que el PSC, en minoria, ja no té problemes tècnics per retransmetre’l– dos regidors puguin acusar-se públicament de mentir i acabar sense saber qui deia la veritat. Tampoc no entenem que la moció pel David acabés, ara sí, amb les explicacions que no vam tenir fa un mes. Però és que ara, les explicacions que tocaven eren del per què del silenci. D’això, ni un mot.
Sempre tard, sempre fosc, sempre a remolc....
El silenci potser no us farà traïdors, però us fa sospitosos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada