06 de febrer 2009

Junqueras

Si fa un parell de setmanes celebrava l’encert de CiU en triar Ramon Tremosa com a candidat a les properes eleccions al Parlament europeu, avui he de refermar-me en l’alegria després que ERC anunciés que el seu candidat serà l’Oriol Junqueras. No deixa de ser curiós que les dues formacions hagin triat candidats amb un perfil sobiranista desacomplexat, una tria que, especialment a CiU, no acostuma a ser normal quan les eleccions són a casa nostra.

L’elecció d’en Tremosa havia fet mal a ca l’Esquerra. Només cal rellegir les desafortunades declaracions d’en Joan Ridao alçant-se com a notari del purisme independentista, ell que precisament no en va pas sobrat. Després d’un ball de noms innecessari –perquè desautoritza el flamant candidat–, el seny s’ha imposat i en Junqueras es disputarà els vots de l’independentisme català.

L’Oriol és un d’aquells patriotes de pedra picada. Un rara avis en el món de la política on ha anat a parar per estricta voluntat de servei al país i no pas per fer “carrera” com molts dels polítics que ens ha tocat patir. Amb un verb brillantíssim que encomana l’entusiasme amb què viu la nostra història i, sobretot, el nostre possible futur, no es deixa entabanar fàcilment per les giragonses dialèctiques de la majoria dels creadors d’estat d’ànim d’aquesta nació, tan avesats a marejar la perdiu per no gosar fer el pas. L’Oriol té les coses molt clares, sap quin hauria de ser el nostre únic full de ruta possible. I sap que Europa és un altaveu molt potent si hi vas amb la clara intenció de denunciar la situació de constrenyiment econòmic, nacional, cultural i anímic en què viuen els Països Catalans.

Però tampoc no ens enganyem. La vella Europa somniada pel catalanisme en els darrers 50 anys segueix sent un bell somni del qual hem despertat de cop. La neta i polida Europa que ens havia de salvar, no mourà un dit mentre no disposem d’un estat propi.

A ningú no se li escapa que les eleccions europees, a Catalunya, no són més que una oportunitat de marcar territori en clau de política estrictament nacional. CiU provarà si els fonaments de la Casa Gran aguanten la primera ventada i ERC ha de seguir confiant en la bona gent per foragitar el dimoni de la patacada que tothom els augura. Sigui pel que sigui, benvinguda sigui la bona gent.