07 de juliol 2017

L'esperit del 4 de juliol

Ves per on, ara ja tindrem una nova data a compartir amb els americans. Aquest 4 de juliol, de la mateixa manera que ells ho van fer fa més de 200 anys –i, per cert, encara ho celebren– el poble català també ha decidit, també ha mostrat al món, que quan les lleis són injustes només és lícit revoltar-s’hi. Això sí, d’aquella manera tranquil·la, reposada però tenaç, que gastem els catalans quan ens posem dramàtics. N’hi va haver un que ens va etzibar que sovint ens perd l’estètica; jo hi afegiria que, darrerament, és l’èpica la que ens perd.
Vulgues que no, entre jornades històriques i moments èpics, hem anat fent un camí al que pocs auguraven el final feliç que ara veiem a tocar. Tot i els esgarips espanyols, les camises esquinçades, la legió i la cabra, aquí hem recuperat la vella dita “d’afarta’m i diga’m moro” (això, ara, deu ser políticament incorrecte!) i, davant la negativa a seure i negociar, el nostre govern, del que hem dubtat més que Sant Tomàs, ha anat fent via i ara ens trobem, ineludiblement, davant el punt on els camins se separen definitivament. El moment precís on ens caldrà decidir una cosa tan senzilla com si volem tornar a ser lliures o preferim seguir sent súbdits d’un estat que, des de fa 300 anys, ha provat d’eliminar-nos com a poble.
L’anunci d’aquest nostre 4 de juliol no és poca cosa: hem fet saber que promulgarem una llei que depassa la legislació espanyola. Potser és el primer acte efectiu de sobirania plena i, en canvi, ho estem vivint amb la normalitat que també viurem la proclamació de la independència. Perquè res no és tan dramàtic com ens volen fer creure si fem les coses bé, “com sempre”.
Si haig de ser-vos franc, però, encara avui hi ha una cosa que m’estora d’aquest nostre accidentat camí. I és que em sembla increïble la dificultat que té un poble, en ple segle XXI, per arribar a la seva llibertat nacional de manera pacífica i raonada. Com pretenem fer un món millor si una cosa tan senzilla com el dret a l’autodeterminació és bescantat dia sí dia també?
No podem tampoc oblidar que el poètic viatge a Ítaca, glossat repetidament amb aquella aurèola mística, va ser tota una odissea. Prop de 3000 anys després, Ítaca segueix valent una odissea.

Cap comentari: