28 de setembre 2013

I encara donen lliçons de democràcia?

Estem vivint uns moments històrics plens d’il·lusió però, alhora, de grans convulsions que posen a prova les conviccions democràtiques de tot Europa. La “deplorable història dels catalans”, com la batejava J. Baker al Londres del 1714, que, malgrat tots els avatars de la història, seguim “tossudament alçats”, ha evidenciat la innocència dels nostres convenciments al voltant dels conceptes de democràcia, de llibertat i de justícia que els estats defensen nord enllà on ens vam deixar convèncer que “la gent és neta, i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”. 
És veritat que hi ha avui a Catalunya un cert desconcert en com hauríem d’encarar el procés en aquest estadi final, agreujat perquè, al nostre país, a cada casa hi ha un analista polític. El debat intens i caòtic sobre la “legalitat” dels passos que hem començat a donar no fa sinó aprofundir la sensació que occident ha esdevingut un món reclòs, un club d’estats que dicten les seves pròpies normes i on, com diuen els anglesos, no hi ha amics sinó interessos. Potser Espriu s’hagués desdit dels seus versos al saber que la nostra dignitat nacional depèn de la capacitat que tinguem d’esdevenir “interès” d’Europa.
Immersos en el cos a cos per obrir-nos pas en l’escenari mundial, no hem parat massa esment en la profunda manca democràtica de totes les exigències que se’ns fan. Em sembla increïble que un poble que democràticament decideixi emancipar-se, hagi de demostrar tantes coses, hagi de complir tants requisits. El dret d’autodeterminació dels pobles, tan citat i rebregat, esdevé paper mullat en mans dels estats que es dediquen a torturar la legislació fins a fer-li dir el que els interessa. Qui gosa alçar la veu se les ha de veure amb l’ortodòxia occidental per, acte seguit, enbeinar-se-la com pot. No havíem quedat que els drets no es demanen, sinó que s’exerceixen? Si no fos que la causa és tan alta i il·lusionant, la veritat és que decep extraordinàriament que el món estigui bastit sobre estructures tan febles. I després, encara tenen la gosadia de donar lliçons de democràcia!
És evident que el procés d’independència de Catalunya s’haurà de fer de la manera més democràtica possible, escoltant totes les veus i respectant totes les opinions honestes. Ara,  se’m fa difícil d’acceptar les dificultats a què hem de fer front per fer una cosa tant senzilla com votar. Una nació que és capaç de posar 1.600.000 dels seus ciutadans, més d’un 20% de la població, arrenglerats al llarg de 400 Km ¿no s’ha guanyat el dret de poder decicir el seu futur i que aquesta decisió sigui respectada i aplaudida per la resta del món que es fa dir democràtic?