Iberisme redemptor

Sempre em sorprèn la capacitat dels catalans d’ensopegar una i altra vegada amb la mateixa pedra. O, més ben dit, de creure’ns com a babaus les mateixes mentides.

De fa un temps que el sobiranisme o, més aviat una part important i necessària, ha anat virant cap a posicionaments més tebis, més llargterministes, més ‘pragmàtics’, més govern efectiu, més mirem de guanyar les properes eleccions i Déu dirà. Un posicionament que furga en la xacra de la desunió de l’independentisme i que sota el mantra que no en som prous, fia el futur del país, el de la república per la que van trencar-nos la cara, a guanyar electoralment al cinturó roig. Però, com pregunten sovint els qui no aposten per la unitat i s’amaguen rere una unitat d’estratègia inexistent: guanyar per fer què?.

La visita a Madrid de dissabte passat va posar de manifest, de nou, dos fets preocupants. D’una banda que Espanya no vol escoltar, que el que els vulguem dir s’ho passen per l’arc del Triomf (que a Madrid es deia de la Victòria!). Ja hem vist com s’han afanyat a deixar ben clar que les seves opcions polítiques van del 155 dur al 155 light.

L’altre constatació preocupant és que a cert sobirisme ja li va bé de deixar-se gronxar per l’històric iberisme que ja va enredar Prat de la Riba. L’Espanya republicana, fraternal i amiga és una invenció que només ens ha dut disgustos i governs d’esquerres –aquest és l’esquer– que han aparcat el benestar social fruit de la república catalana, pel benestar precari que depèn de la seva victòria electoral.

L’iberisme que preconitza una república espanyola de pobles germans sempre s’ha bastit a costa de les reivindicacions nacionals del poble català amb aquella fal·làcia tan vella d’equiparar nacionalisme amb dreta.

Només veient els col·lectius espanyols que donaven suport a la manifestació catalana a Madrid –perquè només hi havia catalans– ja ens hauríem d’adonar del poc recorregut que té la fraternitat ibèrica. Ara, una altra cosa és si ens ho volen vendre per colar-nos un nou govern d’esquerres que aparqui la independència sine die. Tots som prou conscients que només a la república catalana serem capaços de tenir un govern realment transformador. Només amb la independència les classes populars poden aspirar a la justícia social.