22 de febrer 2019

Judici i república

Els dies que han passat des de l’inici del procés al Procés no han estat aquell esclat d’indignació en què s’havien posat tantes esperances. No us dic pas que la manifestació de dissabte no fos un nou èxit de mobilització, de constància i de dignitat d’aquest poble. I de ben segur que la vaga d’ahir haurà estat tot un èxit on la ràbia continguda per tanta mentida i tanta maldat hauran aturat el país.
Però no em negareu que senyoreja un cert aire de desencís, una pulsió negativa que ens fa témer que això no acabarà bé. I mira que ens hem afartat de dir que tot depèn de nosaltres, però és que aquest “nosaltres” cada vegada està més disputat.
Vaig escriure ja fa molt de temps que el moviment semblava segrestat pels presos. Ara, els propers mesos, ho estarà pel judici. Pel judici i per tantes eleccions que cadascú voldrà guanyar, no fos cas.
Sigui per naps o sigui per cols, si la sentència es fa esperar fins a la tardor, no esperem res de substancial fins el 2020. Això si a Espanya no “empieza a amanecer” i ens trobem amb un trifatxit al govern i els tancs a la Diagonal o un PSOE-Ciudadanos i tururut autogovern.
El que queda clar és que, aparentment, aquí seguim sense una estratègia clara i unitària per implementar la república i això desmobilitza la gent. No n’hi ha prou a seguir convençuts que l’única possibilitat de sobreviure és la proclamació definitiva de la República Catalana, hem de creure-hi, veure-la possible, per tal de fer els sacrificis que de segur ens tocarà fer. No hi ha res pitjor que la desconfiança, no només ens els nostres líders, sinó en les possibilitats reals de sortir-nos-en. No podem tornar a sensacions d’impotència, a l’època del “a mi ja m’agradaria”.
A mi, ja em perdonareu, no m’entra al cap que això que viurem, la confrontació partidista entre independentistes, la batalla per unes molles municipals o europees (i ja no us dic si són espanyoles!), sigui coherent amb un poble que està tossudament alçat construint un nou estat independent. En un procés de separació tensa no t’entretens a canviar els mobles del rebedor.
No penso discutir més si separats som més o menys. Us accepto la premissa. Separats som més. Però som més per fer què. Molts no estem disposat a viure un etern autonomisme comandat per independentistes resignats.

Cap comentari: