Recordem que s’encarava amb la pretensió que l’independentisme fos majoritari per primera vegada d’una manera clara. Tot plegat sense oblidar que hem viscut i vivim encara en una situació d’anormalitat democràtica, de repressió ideològica i de manipulació informativa com no s’havia vist mai abans. Aquesta majoria sobiranista, tanmateix, no aconseguia acomboiar els nostres pròcers cap a una estratègia comuna d’unitat estratègica com demanava el moment excepcional en què es produïa. Sense entrar a valorar-ne la idoneïtat, ERC ha encarat aquest cicle electoral com l’oportunitat de fer el sorpasso a Puigdemont i al món post-convergent i aconseguir l’hegemonia partidista dins l’univers independentista. L’argument era el ja sabut que “separats sumem més” i que sense la crossa neoliberal dels convergents podien més fàcilment eixamplar la base de l’independentisme a zones fins ara impermeables al sobiranisme. Aquesta estratègia, no estrictament circumscrita a l’àmbit electoral, es va posar en marxa ja fa temps amb les “lluites compartides” i l’acostament ideològic al món dels Comuns.
Tanmateix, la realitat és molt tossuda i probablement hem arribat al sostre del vot a partits independentistes, que no vol dir de suport a la independència. Vull dir que potser hi ha conciutadans que votaran Sí en un possible nou referèndum d’independència, però que en unes municipals voten per preferències ideològiques i no nacionals. La prova de tot plegat és que l’augment del vot a ERC s’ha fet majoritàriament a costa de la CUP i de la descomposició del PdeCat i que, com a resultat final, molts ajuntaments que serien independentistes amb la unitat, acabaran en mans de forces del 155. Tota una lliçó amargament apresa a Barcelona o a Vilafranca.
Evidentment que la responsabilitat no és exclusiva d’ERC però sí que és qui ho ha bastit d’arguments polítics que, al meu parer, són els que han fracassat clarament. Com hem dit sempre al carrer: la unitat és invencible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada