07 d’agost 2017

Els dubtes

Un cop ha quedat clar que, sigui fent el referèndum o tirant pel dret, l’únic destí possible del poble català és la construcció d’una república independent. Un cop arreu s’han fet càrrec que el desenllaç és inajornable i unívoc. Un cop tenim tots clar, cristal·lí, que només hi ha una sortida possible per resoldre un ‘conflicte’ històric que, finalment, ha tornat a ser majoritari. Un cop, en definitiva, assumit que el poble català no renunciarà a recuperar la seva llibertat i independència, l’estat que li va ser arrabassat per la força fa més de 300 anys. Un cop acceptat tot això, ara resulta que als indecisos només els queden per esvair els dubtes.
I, pel que es veu, aquest és, juntament amb la por, el darrer intent de l’unionisme per provar de fer forat a aquesta massa difusa que ningú ha vist realment, però que ens volen vendre immensa. Vist que la por no els funcionarà –perquè la por mai no funciona a llarg termini– sembrar dubtes és una tàctica, antiga, però efectiva i, sobretot, no tant internacionalment reprovable com l’amenaça de la força.
Tanmateix, que els dubtes puguin funcionar també indica que no hem estat capaços, des de l’independentisme, de mostrar un convenciment a prova de desànim. És evident que el tsunami d’arguments, de llibres, d’estudis, d’informes... que avalen la viabilitat absoluta d’una Catalunya independent, no són prou per convèncer els qui en dubten. Que Espanya no ens ho posarà fàcil, un cop proclamada la república, és una evidència que, donada la història espanyola, no permet augurar una entesa ràpida. Ara, que això sigui suficient per acollonir-nos, és d’una manca de convenciment insultant. Que potser ho té clar l’emprenedor que engega una empresa? Que potser no té dubtes l’acabada de divorciar? Que potser no ho té difícil la filla que s’emancipa? No hi ha res fàcil, però quan tens clar que els beneficis, si més no a mitjà termini, són infinitament més grans que les pors, no hi ha dubte que et pugui tenallar.
La gent, sovint, justifica la por amb preguntes innocents, que no es farien en d’altres casos. On pagarem els impostos? Al banc, com sempre. Qui ens pagarà les jubilacions? Els treballadors en actiu, com sempre. Com pagarem un Estat? Com el paguem ja ara, com sempre. I així podríem anar responent. Perquè la clau no són les respostes, si no l’empenta i la il·lusió.
I d’això, no ens en manca.