Ja fa força temps que el debat sobre la independència forma part del dia a dia dels catalans. Tertúlies, seccions d’opinió, llibres, xerrades… tot un devessall de posicions, de pros i contres –més aviat de pros– que semblen acostar-nos a allò que hauria de ser una democràcia normal al segle XXI. El debat sembla gairebé “normal” si no fos per la reiterada manca d’arguments racionals a la banda dels que proposen mantenir-nos com una autonomia espanyola. Les set plagues d’Egipte o l’Apocalipsi no els compto entre els arguments racionals. Tampoc no hi hauríem de comptar les falses sortides a l’atzucac en què s’han entaforat algunes formacions. Quan el PSC diu que està a favor del dret a decidir “legal i acordat” però no vol participar a demanar-lo, ja sabem que ens enganya i, sobretot, ell sap que ho sabem. Quan el PSC fa veure que proposa una tercera via federalista que ningú no delimita però que ràpidament és desmentida des de l’esperança andalusa del PSOE, ells saben que el joc d’amagar-se rere subterfugis no pot durar gaire més. Sentia fa poc en Balmon confessant que el resultat del consell “nacional” del PSC havia servit per consolidar la posició electoral. És exactament això. Al PSC li bufa el país i, feta l’anàlisi política de la situació electoral on es troba, ha decidit apuntar-se on li sembla que pot collir més vots. Segle XIX pur!
El debat, tanmateix, s’ha posicionat erròniament pel que fa al missatge de la por. La dicotomia independència o quedar-nos com estem és absolutament falsa, com podem comprovar cada dia. És impossible, a aquestes alçades del procés, quedar-nos com estàvem. I aquesta ha de ser la por, i no les malvestats que ens cauran a sobre si gosem votar la nostra independència política. Espanya està convençuda que, després de 30 anys, ja ha purgat prou els pecats del franquisme i ha emprès el camí de la recentralització més rància desfent un camí que la transició va ancetar. Si el procés fracassa, la represàlia serà altre cop històrica i, aquest cop, potser definitiva. Espanya és cada dia més la Castella del XVIII que havia d’esborrar-nos. Recordo l’escriptor Gonzalo Torrente Ballester al balcó de l’ajuntament de Salamanca etzibant als manifestants “no renuncieis a lo que os pertenece por derecho de conquista”, referint-se als papers catalans incautats pel franquisme. Aquesta és la seva visió d’un estat plurinacional. Encara, l’alcalde salmantí, va afegir-hi “al enemigo, ni agua” i, amb tota la dolenteria, concloïa, “y si está en el desierto, polvorones!.”
Aquesta ha de ser la nostra por. Tenir clar que, com penjava dels murs de la Cardona assetjada, ja només podem ser nacionalment “lliures o morts!”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada