Ara va i n'hi diuen moderació!

No és accidental que la Vanguardia es despengi precisament ara amb un editorial reclamant-nos “moderació”. Aquest braç armat de l’unionisme no dispara sense haver apuntat prèviament un objectiu clar. Tot i que, aquesta crònica, serà l’enèsima salva que els llencem des de totes bandes -algunes de memorables-, deixeu-me posar-hi el meu pessic de sal. 

A veure si ens entenem. La cosa és ben senzilla: una majoria clara, presumptament, de catalans, volem esdevenir un estat independent. No sé si som majoria silenciosa o cridanera, si som moderats o radicals, si de dretes o d’esquerres... o tot alhora. No volem seguir encaixats a Espanya, ni amb terceres vies ni amb quartes. No per res, eh. Tan sols és que volem fer camí sense que ningú decideixi per nosaltres. 

Oi que no costa tant d’entendre això? És com quan una relació s’ha acabat, o quan els fills decideixen marxar de casa. Què farem, els lligarem a la pota de la taula per evitar-ho? Doncs es veu que hi ha qui pretén fer exactament això amb els catalans: evitar sigui com sigui que decidim per nosaltres mateixos, impedir que marxem de l’estat espanyol. Ah, i a sobre es diuen moderats!

La manca d’arguments dels qui defensen que seguim depenent d’Espanya ha estat a bastament exposada. De tant en tant, però, treuen del barret un nou tòtem que enlairen a l’uníson. No és cap tòtem salvador, és clar. Només pretén crear confusió, sembrar la discòrdia, estendre la por. Però com que se’ls veu massa el llautó i no acaben de convèncer ningú, ells vinga, duro. 

Ara li ha tocat el rebre a la “moderació”. Conscients de la moral cristiana que tots arrosseguem, han brandat aquest nou mantra carregat de simbolisme positiu i oposat als excessos, a la rauxa i a la radicalitat. I s’han quedat tan amples! Haurien de ser conscients que les paraules són armes de doble tall i no sempre saps quin és el costat més afilat. Perquè, és clar, així en abstracte sona molt bé això de ser “moderat”, però potser caldria especificar on cal ser-ho, de moderat. En l’exigència democràtica hem de ser moderats? En la condemna a la corrupció? En la defensa dels drets de les dones? En la construcció de justícia social? En l’erradicació dels feixismes? En la lluita contra la pobresa? En els drets humans, hem de ser moderats?

Ah, no, ens diran, en aquests casos cal ser radical en la seva defensa. I aleshores continuaran: només heu de ser moderats en la defensa dels drets nacionals catalans.

Ara ens entenem! Segurament perquè si diguessin “som espanyols i volem evitar per tots els mitjans que democràticametn ens desmunteu la paradeta” ningú no els faria gaire cas.

Ai, els moderats...