"¡Vivan las caenas!"

No és que ara m’emocioni especialment amb la proliferació de cadenes humanes que sembla que es produirà el proper 11 de setembre. Els catalans ja ho tenim això. La casa és forta i no ens estem de res quan es tracta de puntualitzar: que quedi ben clar que la meva cadena no és ben bé la del veí, que jo, a més de la independència, vull la pau al món i la justícia sobre la terra  per a tots els homes (i dones) do bona voluntat. 

Certament fa la sensació que molts ciutadans d’aquest país no s’adonen de la gravetat del moment trascendent en què hem aconseguit ubicar-nos. Si històricament el culte a la diferència, a l’escissió, ja feia posar el pèls de punta i provocava aquell cansament pregon que no ens deixa avançar com pretendríem, seguir furgant en la ferida de les matisacions en aquests moments és tossuderia suïcida. Ja sé que bona part dels qui proposen alternatives, viables o no, ho fan més per ànim d’entrebancar el procés que no pas per reclamar cap afegitó a una independència que miren d’evitar. Però també és cert que hi ha un sector del sobiranisme, especialment el vinculat a l’autoanomenada esquerra independentista, que defensen amb contundència la vinculació de la independència amb un canvi social. No els falta legitimitat perquè en això també han estat coherents al llarg dels anys. Ara, cal que tots plegats fem la reflexió de quina és la imatge internacional –també interna– que volem donar. Quina és la cara visible d’aquesta nació que vol esdevenir un nou estat a Europa. Tots tenim propostes a fer de com volem la república catalana. Aquest és precisament un dels motius d’il·lusió del procés que estem endegant: la possibilitat de començar de zero, de donar-nos una democràcia de qualitat, de construir un país que ens retorni l’esperança en la cosa pública. Però aquest procés l’hem d’iniciar el dia després. De res no ens serviran totes les proclames si no aconseguim guanyar-nos la llibertat. L’endemà comencem a debatre com la volem aquesta llibertat, però embrancar-nos ara en evidenciar les diferències no fa sinó afeblir-nos. Tots els qui proposen cadenes alternatives ho haurien de tenir clar això.

Sé que probablement és picar ferro fred. Que hi ha qui viu en la diferència, en l’esmena a la totalitat, en l’oposició sistemàtica. S’hi viu tant bé, a l’oposició! Però ara és moment de construir, plegats, i per fer-ho ens cal ajornar les diferències que no siguin substancials al procés. És clar que haurem de vetllar perquè no ens facin passar bou per bèstia grossa. La generositat no pot ser excusa per treure’n profits espuris. Però, o hi som tots –ep, els qui vulguin ser-hi– o no ens en sortirem com ens mereixem per convenciment i suport social.

Tornan al títol, però, no és només una part important dels espanyols que tenen una especial preferència per l’autoritarisme casernari per molt que l’emboliquin amb la rojigualda constitucional. També a casa nostra ens trobem qui ens nega el pa i la sal. Perquè, no ens enganyem, si el 1814 el “¡Vivan las caenas!” ribotava la constitució de Cadis i clamava pel retorn de l’absolutisme a Espanya, avui, sota un més estantís “dret a decidir” s’hi amaguen els mateixos enemics de la llibertat. Comencem a dir les coses pel seu nom. I si parlem de llibertat nacional, d’independència, la cosa es diu “Sí” o “No”.  Que ningú no s’amagui sota el dret a decidir. Ara parlem d’estat propi o de submissió. De llibertat o de cadenes.