02 d’agost 2013

La legalitat i el mur

Ja comença a cansar. Els qui fa temps que ens esgargamellem abocant arguments de tota mena dels beneficis d’una Catalunya independent, comencem a notar la fatiga profunda que provoca, no ja picar ferro fred, sinó haver de repetir els mateixos plantejaments una i altra vegada a qui no té cap intenció d’escoltar-los. Caldria tenir-ho en compte per no confondre fer pedagogia amb fer el préssec. No podem entretenir-nos més en donar explicacions quan, de fet, no els interessen. Tenim molta feina i poc temps per fer-la i tota distracció hauria d’estar molt ben justificada.
Ja sé que em direu que calen tots els esforços necessaris per tal de convèncer els indecisos, però estic convençut que, a aquests, no els interessa especialment el debat sobre constitucions i legalitats, sinó el de com bastirem un futur il·lusionador. I, sobretot, que els qui plantegen contínuament el debat en termes de legalitat espanyola no en són pas, d’indecisos, sinó que formen part del darrer baluart de la resistència unionista. Ells fan la seva feina: nosaltres hauríem de fer la nostra. 
Que l’espanyolisme unionista, a casa nostra, fa temps que s’ha quedat sense excuses, ens ho demostra la deriva argumental dels darrers mesos. L’apel·lació constant a la legalitat espanyola és d’una innocència entendridora si no fos perquè ens hi va el futur de la nostra societat. Hauríem de ser capaços d’enlairar la mirada més amunt del que la política en aquest país ens té acostumats. No estem parlant de les esgotadores discusions sense sentit amb què sovint ens obsequien al nostre Parlament. No estem parlant de dialèctiques afuetades, d’esgrima cavalleresca, de gesticulacions, de fingiments.
Estem parlant de saltar el mur que ens té reclosos i, aquest mur, és precisament el de la legalitat espanyola. Estem parlant de construir un nou estat a Europa. Un estat amb la nostra empremta, amb la nostra manera de fer. Un estat que ha de donar resposta a les nostres necessitats.
És evident, doncs, que la legalitat no és un argument. És una excusa de mal pagador dels qui volen entorpir el procés, dels qui pretenen desviar el debat, embullar-lo. I que consti que no m’amoïna la necessària paciència amb què ho estem encarant. Entenc que cal carregar-se de tots els arguments de què siguem capaços a l’hora de presentar-nos al món amb les nostres credencials. Però ja ho va dir en Jordi Carbonell: que la prudència no ens faci traïdors.
La legalitat espanyola és exclusivament un tema de voluntat política com es va demostrar a bastament amb la darrera modificació de la sagrada constitució espanyola. Per tant, o hi ha voluntat política de negociar les nostres propostes o no n’hi ha. I si no n’hi ha, deixem-ho estar. No cal discutir més. La legalitat no pot aturar la voluntat d’una nació. Mai no ho ha fet. 
Ens posen Kosova com a exemple perquè té aquest regust balcànic, ètnic, sagnant. Per què no esmenten la declaració d’independència dels Estats Units? Tampoc no hi cabia a la legalitat britànica i mireu-vos-els ara. La legalitat no pot ser un mur on s’estavellen les reivindicacions àmpliament majoritàries, democràtiques i pacífiques. Qui ho pretengui ha de saber que només ens quedarà el recurs de saltar-lo, el mur. L’Ovidi, clarivident, ho va deixar ben clar: “Ja no ens alimenten molles. Ja volem el pa sencer (…) Diuen: Si no et donen, pren.

Cap comentari: