Elogi de l'eloqüència

No fa gaire que vam poder assistir, en un Auditori de Vilafranca ple a vessar, a una impressionant xerrada, conferència, monòleg, lliçó magistral o com li volgueu dir. L’Oriol Junqueras, més enllà de l’innegable lideratge polític, semblava talment una icona mediàtica i la seva eloqüència estructurada féu justícia a l’expectació que havia generat. Parlar d’independència avui, de com ho farem i de com serà l’endemà, sembla una tasca fàcil però ha esdevingut alhora una arma de doble tall. A força de llocs comuns massa repetits, de convenciments massa optimistes, d’arguments excessivament simples, hem acabat generant anticossos en una bona part de catalans que, tot i creure que la independència és la millor solució -si no lúnica- per sortir de la situació d’ofec que patim, no acaben de veure que la cosa pugui sortir bé amb la facilitat que alguns prediquen. Massa derrotes acumulades han fet de l’ànima catalana un esperit temerós i, a voltes, poc decidit. L’Oriol Junqueras, precisament, encara amb eficàcia extrema aquesta fragilitat psicològica de la nostra nació. 

Vaig conèixer l’Oriol fa força anys a la CAL. L'havíem convidat a unes jornades sobre autocentrament al castell de Sant Martí Sarroca. En un marc arquitectònic  tan propici, encara recordo amb emoció i el pèl eriçat, la descripció minuciosa i èpica que ens féu de la resistència heroica de Cardona a les tropes de Felip V. La capacitat de comunicar, de fer-te reviure els episodis que han marcat la nostra història i de fer-ho amb la normalitat nacional amb què ho fa qualsevol país a qui ningú li discuteix la seva existència, fan del discurs de l’Oriol un plaer, una oportunitat d’aprendre a estimar la nostra terra i la nostra història i, sobretot, una lliçó de normalitat. La normalitat que volem.

Malgrat tot això, que no és poc, el més destacat, al meu entendre, del discurs de l’Oriol Junqueras és aquesta nova manera d’enfrontar-se a la difícil tasca de transmetre el convenciment i la necessitat honesta d’un nou marc nacional per Catalunya. No és ell sol. Des de fa temps que s’aprecia aquest viratge en el discurs independentista cap a posicions més empàtiques, més constructives, més inclusives. Posicions basades en la situació econòmica que pateix Catalunya sota el regne d’Espanya, és clar, però també i sobretot basades en el desig sincer de construir entre tots un país, una societat, de la qual ens en poguem sentir orgullosos, on tothom hi trobi un lloc. Aquesta visió d’un país cohesionat en la seva llibertat, ha anat construint la base ideològica d’aquesta mena de sobiranisme civil que ha pres cos en els darrers anys amb les aportacions ideològiques d’intel·lectuals diversos que van des de Salvador Cardús, Josep Mª Terricabras o Ferran Requejo fins a Xavier Rubert de Ventós o Ernest Maragall. És un independentisme que no només vol convèncer -que de raons, no ens en falten- sinó que pretén crear la majoria social necessària per dur a bon port un procés d’aquesta envergadura. La creació d’un nou estat s’ha de fer sense apriorismes, amb la màxima cohesió social, sense frontismes ideològics i amb la força moral suficient per superrar amb il·lusió les dificultats innegables a què haurem de fer front. Generositat i fermesa són la clau per no naufragar.