07 de juny 2013

De raons i de mides

Ara no en voldria saber d’altra! Resulta que en l’escassedat argumental del govern espanyol per mirar d’evitar la inevitable independència de Catalunya, el gran argument és la mida escassa, al seu parer, de la nostra nació. Es veu que ja s’ha acabat l’argument de l’apocalipsi amb què ens amenaçaven dia sí i dia també, que això de l’euro i de la Unió Europea ja no es el que era i que ser-ne fora potser ja no és el desastre que predeien. Han hagut d’acceptar que els títols dels nostres universitaris valen a tot arreu i que les pensions perillen més a Espanya que aquí. Vés si valen els nostres títols que, mentre no guillem, els llicenciats catalans s’han de buscar la vida a l’estranger, cortesia de les “grans” oportunitats que ens brinda aquest imponent estat que ens impedeixen deixar. Ara tampoc no és qüestió de brandar el recurs habitual de la nostra afició a les fronteres decimonòniques: saben perfectament que als catalans no ens amoïnen gaire les fronteres, que el que volem és un Estat propi. 
Francament, apel·lar a la mida d’un estat com a argument per preservar una situació de sotmetiment, és d’un desvergonyiment clamorós, per dir-ho suau. No cal que recordem quina és la mida del estats més reeixits per desmuntar una fal·làcia que cau pel seu propi pes. El que cal que els catalans tinguem clar és que sent un país independent, certament un estat més petit, potser no tindrem gaire veu al món, però segur que en tindrem més que ara, que no en tenim gens.
Tot plegat demostra, una altra vegada, la incapacitat dels qui prediquen la nostra pertinença a Espanya a donar-nos-en arguments sòlids, raonats i intel·ligibles. No es tracta d’etzibar-nos del dret i del revés tota mena de mentides i penjaments sobre els perjudicis que caurien sobre la nostra nació si gosem esdevenir un nou estat d’Europa. Encara que no fossin unes falsedats tan barroeres, encara que fossin certes moltes de les dificultats que ens auguren, no deixarien de ser el “nostre problema”. Que potser no n’és de difícil abandonar casa dels pares, o muntar un negoci, o un divorci? Però quan l’expectativa és la d’estar millor amb tu mateix, la de controlar el teu destí, les dificultats formen part del procés il·lusionador d’avançar i créixer.
Tornem-hi però. Potser és que llegeixo i escolto mitjans massa esbiaixats, que només fullejo llibres de la ceba, però la veritat és que en tot aquest temps de marrameus unionistes no he escoltat encara cap raó, de pes o sense, per la qual Catalunya hagi de mantenir-se sota sobirania espanyola. No parlo de les raons de la por, que d’aquestes no ens n’han estalviat, sinó de raons comprovables que ens demostrin quin benefici en treiem els catalans de ser espanyols.  No és un recurs retòric demanar-los els arguments que ells ens han demanat tan insistentment. És un element que hauríem de tenir molt en compte i no deixar-nos endur per debats estèrils que no duen enlloc i que són només cortines de fum per amagar la impotència de trobar, per Catalunya, un futur convincent i il·lusionador dins d’Espanya. Que no ens parlin, doncs, de federalismes impossibles, de canvis de Constitución encara més improbables. Entenguem-ho: Espanya ja s’agrada com és i no pensa canviar. 
La pregunta que ens han de respondre és, què hi fem nosaltres i, sobretot, per què ens hi hauríem de quedar?

Cap comentari: