20 de juliol 2013

L'encaix

Malgrat la certesa que la proposta de reforma de la constitució espanyola per fer-la “de caràcter federal” és una altra distracció estiuenca que no ens ha de fer ni fred ni calor donat el recorregut habitual de les propostes nacionals del PSC, no hauríem de menystenir la capacitat del nacionalisme espanyol per vendre fum. Alineant-se amb el PP i Ciudadanos, no deixaran d’insistir en l’amenaça de la por resuscitant paraules que ens retrotrauen no ja al franquisme, sinó directament al feixisme guerracivilista. La insistència en el mot “separatisme”, en el “trencament”, en la “fractura social” i tot el reguitzell d’apel·lacions al conflicte, no fan sinó refermar que, certament, per ells, es tracta d’un conflicte nacional de gran magnitud. Però, a diferència del que ens volen fer creure, els nacionalistes aferrissats són ells. Nosaltres, els independentistes, fa temps que proclamem la necessitat de crear el nostre propi estat per tal de poder decidir com resolem els problemes de la societat catalana, dels nostres ciutadans. Tant li fa d’on vinguin, què parlin, o com se sentin. És un projecte inclusiu, il·lusionador, obert i transversal. A ells, als nacionalistes espanyols, només els preocupa la pervivència de la seva construcció nacional —per cert, basada en el “derecho de conquista”—: no és això el veritable nacionalisme excloent? 
El PSC, embolicant-se amb l’estendard d’un federalisme nominal —el document de Granada no és més que un segon “café para todos”—, demostra no entendre el punt en què es troba la societat catalana i la pèrdua definitiva de la ingenuïtat política. Ningú ja no es pot creure, per molt que Icetes i Lucenas en vulguin fer “pensar en un elefant”, que en sortiria res de bo per Catalunya d’una reforma constitucional on cal la unanimitat de PP i PSOE. Per si en volíem més proves, acabem de veure com el PSC ha estat incapaç de convèncer el PSOE de tenir, entre ells, una relació més “federal”. El grup propi ha fet la mateixa fi que la que farà aquest ectoplasma a qui s’aferren. Saben que només des de la mentida política poden contrarestar els arguments irrebatibles de la il·lusió catalana.
Fa un parell de setmanes, un destacat socialista vilatà descrivia en aquestes mateixes pàgines la bonanova que Moisès els havia dut de Granada. No hi fa res que el seu optimisme no s’adigui amb la literalitat del document aprovat, ni que, a ple bat de sol, els brindis al sol no siguin massa populars aquests dies. La clau es troba precisament en el projecte de fons que sovint s’explicita com una evidència però que en el fons demostra que les paraules són, de vegades, armes de doble tall. Predicava l’amic que el federalisme és “l’única solució a l’encaix” de Catalunya a Espanya. I jo em pregunto: I si és que, de fet, no hi encaixem? I si no volem que se’ns hi encaixi? 
Tot plegat em recorda l’anècdota que sovint explica Salvador Cardús: un lector va escriure’l per dir-li que entenia les nostres reclamacions però que, per ell, perdre Catalunya seria com si li tallessin un braç. Cardús va respondre-li que, precisament, el problema és que Catalunya no és el braç de ningú, que és un cos sencer. 
Catalunya tampoc no és una peça que hagi d’encaixar enlloc. Catalunya té l’entitat pròpia suficient per decidir com han de ser les seves peces i fer-ne un nou dibuix.

Cap comentari: