22 de juny 2013

Fariseisme

Darrerament, dins de l’ampli i il·lusionador debat de com serà el nou estat que estem a punt de construir, s’ha encetat altra volta el debat de quin hauria de ser l’estatus de la llengua catalana en una Catalunya independent. Un debat, el de la llengua, al que ens aboquem amb fruïció. Un cop superat el ridícul debat del català light i el català hard, un cop perduda la batalla de si hem de permetre o no als mitjans de comunicació d’incloure castellanismes només perquè “és el català que es parla”, un cop superats tots aquest debats d’entrenament, ens queda el gran debat: oficialitat i bilingüisme.
L’autoodi a què se’ns ha sotmès durant segles i la sensació que la nostra és una llengua de segona, han fet que les coses evidents a qualsevol altre país del món aquí siguin sempre posades en dubte, discutides i, sobretot, manipulades pels qui no volen que el català sigui una llengua normal. D’aquesta manera s’ha inoculat el convenciment que el bilingüisme és de ser ben educats i que no comporta cap perill. Tots els sociolingüistes han alertat, de sempre, que potser les persones poden ser bilingües, però que les nacions no ho són mai: una llengua sempre acaba arraconant l’altra. És evident, doncs, que la llengua catalana ha de gaudir de l’estatus de llengua oficial si és que en volem preservar l’ús social, que és l’únic que en garanteix la supervivència. Si una llengua no és necessària no s’usa i, si no s’usa, desapareix mica en mica dels àmbits socials que li són propis. Aquests són els primers passos a la residualització, a la substitució i a la desaparició final. Això, científicament, no ho discuteix ningú. No hi ha debat real, doncs.
Per què, si les coses són així de clares, ens entestem a discutir si la Catalunya independent hauria de continuar sent oficialment bilingüe? L’independentisme darrerament ha llençat uns missatges que no poden respondre a res més que no sigui a un patètic fariseisme electoralista. En Marc Belzunces ho denunciava molt bé a Vilaweb. De la mateixa manera que a ningú se li discutirà el seu sentiment nacional, tampoc no es discutirà la llengua familiar. Això no té res a veure amb el país que volem construir, entre tots. La majoria de catalans amb origen i sentiments espanyols entenen que una Catalunya independent és l’eina per resoldre els problemes del país on viuen. I també entenen que la llengua pròpia i oficial d’una Catalunya independent ha de ser el català. És un insult voler fer-los creure que, ara que necessitem també el seu vot, els prometem una Catalunya cooficial que mai no han demanat. Començarem ara a separar per llengua?
Si volem una Catalunya cohesionada, comencem a esborrar aquest “ells i nosaltres” perquè el nou estat l’hem de construir des de la unitat de tots els catalans, tinguin els origens que tinguin, parlin el que parlin.